dijous, de setembre 03, 2009

SARM o els problemes que venen

Amb els bacteris els humans hi tenim una relació particular. D’una banda ens faciliten la vida, ens proporcionen aliments i begudes, i fins i tot forment part de nosaltres mateixos. Encara que sembli mentida, al nostre cos hi ha un nombre més gran de bacteris que de cèl·lules pròpies. I malament si deixen de ser-hi. Estem perfectament adaptats a viure amb elles.

Però també hi ha les que ens causen malalties. I amb aquestes ja hi tenim molt mala relació. El que passa és que és difícil matar els bacteris sense matar-nos nosaltres mateixos. Per això la guerra dels humans contra aquests organismes ha sigut sempre desigual i nosaltres ens portàvem la pitjor part.

Això va ser així fins als anys 40, quan es van descobrir els antibiòtics. Aquestes molècules altament selectives van girar la truita. De cop, disposàvem de medicaments que mataven els bacteris i a nosaltres ens feien poca cosa. L’èxit va ser tant gran que durant un temps vam viure l’engany de creure que havíem guanyat la guerra.

Però aviat va ser evident que no. Van començar a aparèixer bacteris als que els antibiòtics no els feien res. Al principi no hi havia problema. Si la penicil·lina no els matava, els hi donàvem estreptomicina i avall.

Però de nou, la cosa es va espatllar. Van començar a aparèixer bacteris que eren resistents als dos antibiòtics.

Cap problema. En tenim molts més per administrar. Això és el que es podia pensar, però la realitat és que no en tenim tants. En realitat, d’antibiòtics en tenim molt pocs. No arriba a les vint famílies. Hi ha moltes molècules lleugerament diferents, que tenen noms diferents i ens poden fer pensar que son coses diferents, però que en realitat són gairebé la mateixa.

A més, hi ha un detall inquietant. Tots els antibiòtics que coneixem es van descobrir entre 1940 i 1960. A partir d’aleshores no n’hem trobat més. Han aparegut noves famílies fa poc, però en realitat eren molècules que s’havien descobert als anys 50 i que ara s’han desenvolupat. L’arsenal antimicrobià de que disposem és molt més limitat del que normalment pensem. I els bacteris s’adapten ràpid a les nostres estratègies.

Tant s’adapten, que el probable futur enemic ja té nom. Es diu SARM per les sigles de Staphylococcus aureus resistent a la meticil·lina. I millor que no us creueu en el seu camí.

L’Staphylococcus aureus és un bacteri que tenim tots a la pell, al nas i a les mucoses. Normalment no emprenya gens. Ell fa la seva vida i nosaltres la nostra, però en ocasions si que causa infeccions. Si arriba a l’interior del cos per una ferida per exemple ens pot donar problemes.

El cas és que molt aviat va començar a aparèixer en els Hospitals una soca d’S. aureus, sobre el que els antibiòtics semblaven no tenir efecte. Primer va tornar-se insensible a la penicil·lina, i un any després ja era també resistent a la Meticil·lina. Era un bitxo difícil de tractar, però que normalment apareixia únicament en els hospitals. Això era perquè allà és on hi van les persones amb el sistema immunitari afeblit i on estàs envoltat de pacients que també tenen infeccions.

Però des de fa una dècada el SARM comença a trobar-se fora dels hospitals. Et pots fer una rascada i infectar-te per SARM. I si això passa, costa trobar un antibiòtic que el controli perquè cada vegada és resistent a més i més. Poca broma. L’any 2007 SARM va causar la mort de 19.000 persones als Estats Units. La darrera estratègia que es feia servir era administrar vancomicina. Però naturalment, era només qüestió de temps que el nostre amic aprengués a tractar amb ella. Actualment ja hi ha també S. aureus resistent a la vancomicina (o SARV).

I contra aquest ja ens quedem sense arguments. O trobem nous antibiòtics aviat, o tindrem un problema molt seriós. Però recordeu que fa quasi seixanta anys que no n’hem trobat cap de nou. Serà que ja no en queden?

De moment ja es busca en indrets més exòtics. Al fons del mar, en els budells dels insectes o a sobre de tota mena de plantes. No hem de descartar que allà fora hi tinguem una nova arma antimicrobiana esperant a ser descoberta. També caldrà buscar noves estratègies imaginatives. Fer servir virus antibacterians o aplicar la nanotecnologia. Però això ja costarà més

I el temps s’acaba gairebé sense adonar-nos.

16 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Felicitats!! Has aconseguit preocupar-me més amb un sol post que tots els mitjans de comunicació durant mesos parlant de la Grip A !!!

PS: Si cap dia necessito algú que em tranquil·litzi recorda'm que cerqui una altra persona !!

:P

David ha dit...

Bon dia

doncs no n'havia sentit parlar. De fet aquests dies, mesos, anys... s'està parlant molt de pandèmies. Jo crec pot haver-n'hi però no se sap tot el que s'ha de saber. Serà que no es parla del SARM perquè el senyor Donald Rumsfeld encara no ha engendrat cap medicament ???

Si teniu 5 minuts, busqueu al youtube operacion pandemia julian alterini

Salut !!!!!!

kika ha dit...

semblen els borgs aquests: sempre adaptant-se! :-)

Enric Milà ha dit...

Per el que jo se un bacteri es resistent a un antibiòtic si en el seu genòfor conte un gen que codifiqui un enzim que hidrolitza o treca (per dir-hoi d'una manera) l'antibiòtic i el deix inervible, això segur que es degut al experiments que es fan amb l'E.Coli o altres espècies de bacteris quan s'intrueix un gen al bacteri per que faci una proteina especial i a més a més se li introdueix un altre gen que codifica un enzim que "destrueix" un antibiòtic per despres aplicar el anibiòtic en la placa de petri i que tots els bacteris que no produeixin aquesta proteïna es morin i en canvi els que la produeixen no es morin, al final els bacteris que en resulten son resistents i poden passar aquest gen a traves de les fímbries a altres bacteris mes virulents.

Alepsi ha dit...

Pffff.. més coses de les que (no) preocupar-se...

Està clar que els bacteris ens guanyaran la partida. Esperem que triguin una mica, però...

xDDD

Asimetrich ha dit...

Doncs sí caldrà imaginació. Fa un temps vaig llegir que s'havien sintetitzat, gairebé per accident, uns polímers capaços de destruir la membrana dels bacteris sense afectar a les cèl·lules de la sang. Suposo que el futur està en coses així, nanotecnlogia i tot això.

Júlia ha dit...

Tots els antibiòtics que has anomenat s'han tret o s'han inspirat a partir de fongs?
A classe de botànica m'havien explicat que fongs i bacteris competeixen tan aferrissadament per la matèria orgànica que moltes micosis les combatem amb bacteris, i a l'inrevés.


Certament seria molt interessant combatre infeccions amb virus, però primer potser que descobrim la manera de controlar-los amb precisió dins el nostre organisme! Que sinó, literalment serà pitjor el remei que la malaltia!




PS. "Bacteri" és masculí, "bactèria" no existeix en català... Oju amb la pandèmia de barberismes!

Alasanid ha dit...

La nanotecnologia sona bé, tinria la seva gràcia tenir nanos per dins que identifiquessin bactèris i els destruissin.

Però el problema dels antibiòtics sembla molt greu.

Martí Cabré ha dit...

Tinc un dubte que surt per la tangent. Un virus de la grip resta actiu quan és fora del cos? Ens pot contaminar per tocar superfícies contaminades? No es desactiva mai per si sol?

Mercès.

Anònim ha dit...

Martí Cabré: Lògicament un virus no es desactiva tot sol, un virus és un conjunt de proteïnes que formen una càpsula (càpsida) que envolta un material genètic que no es pot denominar ni cromosoma així que no necesita aliments per viure, només necessita una cèl·lula per a multiplicar-se. Un virus es una cosa que no se li atorga la qualitat de organisme viu ni organisme mort, així que pot romandre "inactiu" en una petita gota d'aigua suspesa en el aire, i pot entrar en contacte amb les nostres fosses nassals i quedar nosaltres infectats, així que si un agent tòxic o altra substància àcida o bàsica no "desfa" la càpsida del virus, aquest resta actiu

Nuesa Literària ha dit...

I a més a més, si ens carreguem l'Amazònia, i s'extingeixen les espècies vegetals al ritme que ho estan fent, ens quedarem sense les principals matèries primeres on buscar els components d'aquests antibiòtics. Tinc un amic biòleg i farmacèutic que assegura que a l'Homo sàpiens no el matarà cap guerra, ni cap meteorit, ni tan sols la transformació del Sol en una gegant vermella, sinó que un dia arribarà un bitxet, o un virus, i acabarà amb tothom.
És clar que, nosaltres també som resistents com els bitxets, i els pocs que quedarem vius (pel fet de ser resistents per mutació) repoblarem la Terra amb individus resistents al bitxet destructor.

Martí Cabré ha dit...

Anònom, merci per l'aclariment.

O sigui que un virus no té una "esperança d'activació" equivalent a una "esperança de vida" sinó que pot romandre en existència un temps indefinit mentre cap substància química no el desfaci. La càpsida no es desfà mai sola. És així?

Trini González Francisco ha dit...

Hmmm... Interessant!
De passada ens haguéssis pogut parlar una mica sobre la simptomatologia (ho dic per si un dels meus fill et llegeix, és un hipocondríac rematat) XD

D'aixonses..., i ja posats a demanar..., la mort és dolorosa? purulenta? Ei..., només ho vull saber per estar informada, per si se'm cola la bestiola aquesta i estar preparada.

Gràcieeees... :)

Dan ha dit...

Carquinyol. De res home. A disposar quan vulguis ;-)

David. Esperem que abans algú trobi un tractament. (Mmmm.. Si fos jo em faria ric... Mmmm)

kika. Exactament la mateixa estratègia.

Enric Milà. El mecanisme és el que dius. però no cal que passi en experiments. Al cos dels malalts ja passen aquestes coses. Els bacteris son molt promiscus

Alepsi. Potser guanyaran a la llarga, però siguem optimistes. No els ho posarem fàcil.

Assimetrich. Si que es busquen noves estratègies. Però els bacteris sempre acaben trobant la manera d'adaptar-se. És literalment una cursa d'armament.

Júlia. Ostres. Em smebla que si, però no n'estic segur al 100%. Si quens n'aprofitem de la seva guerra. Geopolitica microbiana fem!

Dan ha dit...

Alasanid. El problema és després desfer-te dels nanos!

Martí Cabré. Doncs, com expliquen més avall. Si que et pots contaminar per agafar un pom de porta que algú ha tocat abans amb virus a la ma. A la llarga si que es desactiven, perquè les proteïnes tampoc son perpètuament estables i els va be estar en medi aqüós. Però poden passar unes hores abans deixin de ser infecciosos.

Anònim. Doncs això.
El divertit és explicar que els virus són a la interfase entre allò que està viu i allò que està inanimat.

Jeremias Soler. Si. Liquidant la biodiversitat perdem molt més del que ens pensem. Uns recursos que algun dia necessitarem... i ja no hi seran.

martí cabre. Home! Indefinidament no. Cada un pot durar un temps segons la seva estructura, però a la llarga tots acaben per desnaturalitzar-se si no estan en condicions adeqüades (dins una cèl.lula)

Trini. Au dona! No alimentarem les hipocondries. Dolentota!
:-D

Matgala ha dit...

Ostres, quina por que m'has fet agafar de cop. Com deia en Carquinyol al post següent, fa molta més por això que la grip A.

19000 persones són moltes!!!

I que sigui resistent encara més...