Bhopal, vint-i-cinc anys

Ahir va fer vint-i-cinc anys d’una jornada tràgica. Una nit que va convertir el nom d’una població de l’Índia en sinònim de catàstrofe. Abans d’aquella nit, molts pocs havien sentit parlar de Bhopal, però des d’aleshores, Bhopal s’associa amb polítiques industrials impresentables, amb accidents químics i amb un drama que encara indigna quan es recorden els fets.

El resum del que va passar és senzill. Una fàbrica de pesticides de l’empresa nord-americana Union Carbide va patir un accident a conseqüència del qual, una gran quantitat d’aigua va entrar dins un tanc que contenia 42 tones d’isocianat de metil. La reacció de l’aigua amb aquell producte va fer augmentar la temperatura fins més enllà dels 200 ºC i el tanc no va resistir l’increment de pressió que allò va causar. Aleshores, la vàlvula de presó es va obrir i va alliberar els gasos tòxics a l’aire lliure. Com que la fàbrica estava situada al mig de la ciutat, el núvol tòxic va afectar immediatament la població.

Aquella mateixa nit van morir unes quatre mil persones, però fins a vint mil més van morir posteriorment per culpa d’aquell accident. I moltes més van quedar afectades ja que la major part dels productes tòxics no es van retirar i, de fet, encara són allà.

Aquest és la mena d’accidents que no haurien de passar i pels que qualsevol indústria hauria de tenir previstos mecanismes per evitar-los. I de fet, si que hi havia mecanismes. Però als informes veus de seguida l’ombra de la política de moltes empreses cara al tercer món.

Per exemple, hi havia sistemes per mesurar la pressió i la temperatura, però molts no funcionaven, i pel que feia a la resta, els treballadors que hi havia en aquell moment simplement no sabien com interpretar les dades. Van adonar-se que alguna cosa anava malament quan els ulls i els pulmons van començar a irritar-se. Algun encarregat que si que podia comprendre el que passava no va actuar fins que va ser massa tard.

Tampoc podia fer gran cosa. En principi havia d’haver un altre tanc de seguretat on es podia derivar part del contingut del tanc afectat per disminuir la pressió. Però aquell tanc de seguretat també estava ple de més isocianat de metil. No resulta rendible tenir tancs buits.

Més coses. El sistema per refredar el tanc era una unitat de refrigeració que feia mesos s’havia desconnectat. Resultava massa car i van dedicar part del refrigerant a altres usos.

Un altre sistema de seguretat és un cremador que podia destruir els gasos generats abans que arribessin a l’atmosfera. Per desgràcia, no funcionava. Feia temps que estava en reparació. Una cosa semblant passava amb un sistema per enviar una cortina d’aigua que havia de neutralitzar els gasos generats. Es veu que l’havien dissenyat malament i no arribava on era el tanc.

El detall final és que ningú havia informat a la població de que fer en cas que passés alguna cosa. No hi havia plans d’emergència, plans d’evacuació, alarmés. O potser si que n’hi havia però s’havien quedat en paper mullat i els habitants de Bhopal no en tenien cap coneixement.

I finalment, el que acaba d’indignar és el que va passar després. Ningú es va fer càrrec de gaire res. L’empresa Union Carbide va ser adquirida per una altra que no va assumir la responsabilitat dels fets, de manera que no hi va haver gairebé cap indemnització. Simplement es va arribar a un acord amb el govern indi, uns diners que per la burocràcia, incompetència i la corrupció practicament no van arribar als afectats. Tampoc es van retirar els productes químics tòxics que encara s’acumulen a la fàbrica ja abandonada i les malalties dels afectats es van diagnosticar malament o simplement es van ignorar. Suposo que no serà una sorpresa el fet que els barris del voltant de la fàbrica eren de persones molt pobres. I a l’Índia, això vol dir molt, però molt, pobres.

Aquesta mena d’accidents són molt menys probables a països europeus. Aquí els plans de seguretat es miren més. Potser no completament com diu la teoria, però segur que no amb la desídia que es fa al tercer món.

No sé si les coses han canviat allà, però em temo que hi ha altres fàbriques igual de perilloses en indrets on ningú es preocupa massa per les persones que hi viuen. La corrupció, el vist-i-plau de les autoritats i la ignorància de la població en fan un botí massa desitjable per empreses sense escrúpols.