dimarts, de desembre 15, 2009

Imprescindible crosta

La manera de portar aigua a diferents indrets de la casa és a base de canonades. Uns tubs plens d’aigua amb una certa pressió, de manera que quan obrim l’aixeta, l’aigua raja immediatament. Aquest sistema de canonades també és el que fa servir el nostre cos per portar la sang a tot arreu. Les arteries i les venes tenen diferents mides però formen un circuit tancat molt similar al de les cases. I de la mateixa manera que a les cases, en ocasions hi ha fuites. També al nostre sistema circulatori poden tenir lloc accidents que resulten en un trencament de la canonada i una pèrdua de sang, és a dir, una hemorràgia.

Una hemorràgia, per petita que sigui, és un problema molt greu ja que de seguida podria deixar l'organisme sense sang. Les cèl·lules no rebrien oxigen i la mort esdevindria en pocs minuts. Normalment no hi pensem, perquè el nostre cos disposa de sistemes de reparació automàtica i molt efectius. És el procés que s’anomena hemostàsia, del grec "haima" sang i "stasis" aturar, i al normalment li diem coagulació.

La idea és que quan un vas sanguini es trenca, cal fabricar un tap d’emergència molt de pressa. El tap mantindrà tapada la ferida i això donarà temps a les cèl·lules a refer l’estructura de la vena o l’arteria danyada. Tot plegat passa força ràpidament i en unes poques etapes.

La primera és que quan les cèl·lules de la paret del vas sanguini es trenquen, alliberen substàncies que fan que el vas es contragui. Aquesta “vasoconstricció” és gairebé immediata i ajuda a reduir el pas de sang per aquell indret. No n’hi ha prou per aturar l’hemorràgia, però al menys minimitza les pèrdues.

Tot seguit les plaquetes comencen a tornar-se “enganxoses”. Normalment les plaquetes circulen per la sang tan tranquil·les, sense fer gaire cas de res. Però quan la paret de l’arteria o la vena estan danyades les plaquetes ho detecten. Aleshores, a la seva superfície apareixen unes proteïnes que fan que s’uneixin les unes amb les altres i també amb la paret del vas danyat. Aquest grumoll de plaquetes ja comença a taponar la ferida, però encara no és prou resistent.

La tercera etapa és la que li dóna consistència a la cosa. Per la sang hi tenim una sèrie de proteïnes que, igual que passa amb les plaquetes, normalment estan allà sense fer gaire cosa. De nou, quan l’estructura dels vasos sanguinis s’altera, alguna d’aquestes proteïnes, anomenades factors de coagulació, s’activa. Aleshores comença una cascada en que cada factor activa al següent. El factor XII activat, activa al factor XI. Aquest, una vegada actiu, activa al factor IX, que aleshores activarà al factor X que s’encarregarà d’activar la trombina, que al seu temps activa la fibrina.

Hi ha un parell de cascades similars que funcionen alhora i que acaben per activar la fibrina. La gràcia de funcionar en cascada és que cada pas amplifica el senyal, de manera que al final tenim moltíssima fibrina activant-se.

Que la fibrina s’activi vol dir que passa de ser una proteïna soluble en sang a convertir-se en una d'insoluble, fibrosa i que s'entrellaça amb altres molècules de fibrina. Al final tota la fibrina fa una mena de xarxa molt resistent on també hi queden atrapades altres proteïnes i les plaquetes, esdevenint un tap molt sòlid i resistent que segella el vas. És el que anomenem una “crosta”.

Naturalment, aquest sistema ha d’estar molt ben regulat. La sang no pot començar a coagular sense més, i ha de deixar de fer-ho tant bon punt la ferida està segellada. A més, calen sistemes per desfer la xarxa de fibrina quan ja no cal. Si alguna d’aquestes coses no funciona tenim una malaltia que pot ser greu. L’hemofília és la més coneguda, sobretot perquè va afectar les famílies de la reialesa europea, amb totes les implicacions polítiques que això va comportar. Un mal funcionament d’un dels factors de coagulació va marcar la història d’Europa.

I és que les crostes, encara que hi ha qui no li agraden, són necesàries. Si les arrenques, et pots trobar amb una bona hemorràgia.

10 comentaris :

Jesús M. Tibau ha dit...

em pensava que parlaves de la crosta nacionalista
;-D

Dan ha dit...

Una crosta és una crosta.
;-)

Carquinyol ha dit...

segur que arribarà un dia en que patentin un sistema similar per a canonades d'aigua i d'altres líquids, ja que sempre tendim a imitar a la natura.

I algunes crostes més val deixa-les ben tranquil·les...

Clidice ha dit...

ummmm no m'atreveixo a fer paral·lelismes, per tant ho deixaré en la cosa física :P

a part, quan t'arrenques la crosta et queda un senyal ben lleig als genolls :S sort que ara es temps de mitges :P

en Girbén ha dit...

Jo que sóc un mostrari de cicatrius -que m'he tallat, rascat, ferit, argelagat, esgarrinxat... mil cops per tots cantons-, sempre celebro el meu "ésser de bona carnadura".
Crec necessari recordar aquesta expressió quasi perduda que remet a una facilitat natural per a cicatritzar tota ferida: "Ets de bona carnadura!"..
També se m'acut aquella altra expressió: "Nen, deixa en pau la crosta!" que et diuen davant de la teva evident impaciència.

Joana ha dit...

M'ha agradat això de que les plaquetes van per allà tan tranquiles. Sort de no patir hemofília, que jo ja fóra morta fa anys, amb la de rascades, caigudes i cops i com diu en Girben, també sóc un mostrari de cicatrius.

marta ha dit...

Què hi ha de cert en el que sempre m'han dit que si t'arrenques la crostra et queda la marca i sinó, no?

Albert B. i R. ha dit...

Com el Jesús M. Tibau, pensava que anaves a parlar del mateix. Un titular suggeridor.

XeXu ha dit...

Quins records m'has fet venir de la carrera, ains! La cascada de coagulació, magnífica. Una mostra de la precisió i els alts nivells de regulació dels que disposa el nostre organisme. Tot està pensat al detall, i a prova de molts errors. Ara bé, és difícil fer-hi res quan els errors s'acumulen. Ara parlo de memòria, però el dèficit de factor X és el que provoca el Von Willebrand, oi? Tinc un amic que el pateix.

Dan ha dit...

Carquinyol. Segur que algú ja ho ha patentat. I haurien de pensar alguna cosa similar per les fugues d'informació a les canonades informàtiques :-D

Clidice. Deixem els paralelismes, que n'hi ha amb mala baba.
Mmmm. Mitges per tapar les marques que ens varem fer durant la joventut. mai me les havia mirat així.

Girbén. Ets de bona carnadura! No l'havia sentida mai aquesta expressió. Me l'apunto!

Joana. I que estiguin tranquiles, que un excés d'activació plaquetària també és dolent. Causa trombosis, infarts i coses així.

Marta. Alguna cosa certa hi ha. Si l'arrenques no acaba de refer.se del tot el teixit danyat i queda com una cicatriu. En canvi, si li dones temps (i la ferida no era massa gran) es pot refer tot de nou i quedar la pell "como los chorros del oro"

Albert B i R. He he. De vegades soc dolent.

XeXu. Em sembla que el Von Willenbrand el causa la deficiència en factor Von Willebrand, que es un cofactor (o un transportador) del factor VIII. El dèficit de factor X és una altra malaltia que dona el mateix resultat final.
Però si que la coagulació es un exemple fantàstic d'homeostasis.