Imprescindible crosta

La manera de portar aigua a diferents indrets de la casa és a base de canonades. Uns tubs plens d’aigua amb una certa pressió, de manera que quan obrim l’aixeta, l’aigua raja immediatament. Aquest sistema de canonades també és el que fa servir el nostre cos per portar la sang a tot arreu. Les arteries i les venes tenen diferents mides però formen un circuit tancat molt similar al de les cases. I de la mateixa manera que a les cases, en ocasions hi ha fuites. També al nostre sistema circulatori poden tenir lloc accidents que resulten en un trencament de la canonada i una pèrdua de sang, és a dir, una hemorràgia.

Una hemorràgia, per petita que sigui, és un problema molt greu ja que de seguida podria deixar l'organisme sense sang. Les cèl·lules no rebrien oxigen i la mort esdevindria en pocs minuts. Normalment no hi pensem, perquè el nostre cos disposa de sistemes de reparació automàtica i molt efectius. És el procés que s’anomena hemostàsia, del grec "haima" sang i "stasis" aturar, i al normalment li diem coagulació.

La idea és que quan un vas sanguini es trenca, cal fabricar un tap d’emergència molt de pressa. El tap mantindrà tapada la ferida i això donarà temps a les cèl·lules a refer l’estructura de la vena o l’arteria danyada. Tot plegat passa força ràpidament i en unes poques etapes.

La primera és que quan les cèl·lules de la paret del vas sanguini es trenquen, alliberen substàncies que fan que el vas es contragui. Aquesta “vasoconstricció” és gairebé immediata i ajuda a reduir el pas de sang per aquell indret. No n’hi ha prou per aturar l’hemorràgia, però al menys minimitza les pèrdues.

Tot seguit les plaquetes comencen a tornar-se “enganxoses”. Normalment les plaquetes circulen per la sang tan tranquil·les, sense fer gaire cas de res. Però quan la paret de l’arteria o la vena estan danyades les plaquetes ho detecten. Aleshores, a la seva superfície apareixen unes proteïnes que fan que s’uneixin les unes amb les altres i també amb la paret del vas danyat. Aquest grumoll de plaquetes ja comença a taponar la ferida, però encara no és prou resistent.

La tercera etapa és la que li dóna consistència a la cosa. Per la sang hi tenim una sèrie de proteïnes que, igual que passa amb les plaquetes, normalment estan allà sense fer gaire cosa. De nou, quan l’estructura dels vasos sanguinis s’altera, alguna d’aquestes proteïnes, anomenades factors de coagulació, s’activa. Aleshores comença una cascada en que cada factor activa al següent. El factor XII activat, activa al factor XI. Aquest, una vegada actiu, activa al factor IX, que aleshores activarà al factor X que s’encarregarà d’activar la trombina, que al seu temps activa la fibrina.

Hi ha un parell de cascades similars que funcionen alhora i que acaben per activar la fibrina. La gràcia de funcionar en cascada és que cada pas amplifica el senyal, de manera que al final tenim moltíssima fibrina activant-se.

Que la fibrina s’activi vol dir que passa de ser una proteïna soluble en sang a convertir-se en una d'insoluble, fibrosa i que s'entrellaça amb altres molècules de fibrina. Al final tota la fibrina fa una mena de xarxa molt resistent on també hi queden atrapades altres proteïnes i les plaquetes, esdevenint un tap molt sòlid i resistent que segella el vas. És el que anomenem una “crosta”.

Naturalment, aquest sistema ha d’estar molt ben regulat. La sang no pot començar a coagular sense més, i ha de deixar de fer-ho tant bon punt la ferida està segellada. A més, calen sistemes per desfer la xarxa de fibrina quan ja no cal. Si alguna d’aquestes coses no funciona tenim una malaltia que pot ser greu. L’hemofília és la més coneguda, sobretot perquè va afectar les famílies de la reialesa europea, amb totes les implicacions polítiques que això va comportar. Un mal funcionament d’un dels factors de coagulació va marcar la història d’Europa.

I és que les crostes, encara que hi ha qui no li agraden, són necesàries. Si les arrenques, et pots trobar amb una bona hemorràgia.