Mort a l'espai

A Espanya es va estrenar amb el títol de “La última noche de Boris Grushenko”, però el títol original era “Love and death”, o “Amor i mort”. Aquest títol seria un bon resum dels temes centrals de la filmografia de Woody Allen. El sexe i la mort sempre apareixen a les seves obres com a temes al voltant dels quals gira la trama. I posats a imitar-lo una mica, podem seguir amb l’espai. Perquè ahir comentàvem les dificultats i les virtuts del sexe a l’espai i sobretot els problemes de les agencies per afrontar-ho amb una certa normalitat.

Però hi ha un altre tema que també genera problemes ètics importants i que també cal tenir present. La mort dels astronautes enmig d’una missió.

No cal fer-se il·lusions. En la conquista de l’espai, en la colonització de Mart, hi haurà baixes, es produiran accidents, passaran desgràcies, morirà gent. La mort arribarà ràpidament o en una lenta agonia, però segur que abans o després passarà. I que a ningú li agradi parlar del tema no farà canviar les coses.

Quan els antics mariners anaven a descobrir nous mons sabien que part de la tripulació no tornaria. Allò era acceptat com part de la vida i no hi feien gaires escarafalls. Ara sembla que tenim molts més problemes per encarar un fet del que ningú escaparà. I si això passa en una nau espacial, sota la mirada de tota la humanitat, doncs encara ens incomoda més.

Ja hi ha hagut accidents que han costat la vida de diferents astronautes. L’Apol·lo 1, el Challenger, el Columbia en el cas dels americans i altres en el cas dels russos que van ser menys publicitats, però que també van passar. Però en tots aquests casos es va tractar d’un accident sobtat. Una explosió i adéu. No hi havia possibilitat de fer res, d’avortar la missió ni d'intentar una via de fugida.

Però en una missió a Mart les coses seran diferents. En un moment donat la nau encendrà els motors, accelerarà i a partir de determinat punt ja no hi haurà marxa enrere. Passi el que passi hauran d’anar a Mart. Els viatges a l’espai no són com anar en cotxe. Més aviat és com si et llencessin sobre una bala de canó.

Si poc després un astronauta es posa greument malalt és un problema important. Però i si queda en estat vegetatiu? Qui decideix si se’l manté connectat o no? Estarà consumint uns recursos extremadament limitats per la tripulació. Aire, aigua, aliments. I segurament més dels normals. A ningú li agrada plantejar quan es decideix que algú està cínicament mort. A la Terra és un problema ètic difícil. A l’espai pot ser un tema de vida o mort per la resta de tripulants. I aquests protocols d’actuació, haurien d’estar treballats abans d’embarcar-se en el viatge. Si més no, ha d’estar clar qui pren les decisions més dures.

Encara més. Ja es dóna per fet que als astronautes se'ls faria cirurgia preventiva. Per exemple, treure l’apèndix (apendicectomia profilàctica) no sigui cas que algú faci una apendicitis a mig camí. Allà no hi ha possibilitat de baixar a la Terra a operar-te. En realitat no cal anar fins Mart. Un astronauta a la Lluna estarà a més d’una setmana de camí de l’hospital més proper.

Però i altres malalties? Caldria fer anàlisis genètiques als astronautes per descartar els que tinguin facilitat per patir atacs de cor, epilèpsia o qualsevol altra patologia que pugui comprometre la missió? Per principi estic en contra de les anàlisis genètiques d’aquesta mena, però si m’embarco en destí a Mart agrairia tenir garanties que els companys estan realment sans. I que jo també ho estic.

Una altra pel·lícula, GATACCA, en parlava amb menys o més profunditat sobre això i plantejava el problema. Per una probabilitat baixa de patir del cor m’han d’excloure com a astronauta? Naturalment el que costa és definir que és una probabilitat “baixa” o “alta”.

I finalment, si l’astronauta es mor, que fem amb el cadàver? Per alguns és irrellevant, però molts tindran fermes creences religioses i voldran reposar enterrats segons algun ritual precís. Però tampoc hi ha cambres frigorífiques per conservar cossos dins les naus. I anímicament pot ser devastador pels companys. De nou, a ningú li agrada el tema, però pot passar i passarà, de manera que millor tenir clar que cal fer.

A les pel·lícules es fa una cerimònia semblant a la dels vaixells i el cos es fa fora de la nau. Després de tot no deixa de ser el mateix problema que afrontava la marina en temps remots. Però no se si és tant senzill fer fora un cos de la nau. A més, caldria fer-ho amb una certa inèrcia, no fos cas que seguis la trajectòria de la mateixa nau i els tripulants veiessin el cadàver flotant a pocs metres cada vegada que miressin per la finestra.