dilluns, de desembre 14, 2009

Un món de cares

Una de les primeres coses que ha de fer un nen és reconèixer als seus pares. Pot semblar fàcil, però no ho és gens. Quan mires per primera vegada el món segurament tot és igual d’estrany. No tens cap dada per saber quines coses tenen alguna relació amb tu i quines no. La llum que penja del sostre, la taula del fons, la finestra de la paret, els núvols que passen pel cel, l’arbre que es mou o la criatura que es posa a sobre nostre, tot ens és completament desconegut i res sembla particularment diferent, ja que mai no hem vist res i, per tant, tot és nou. Però durant la major part de la història dels humans, identificar aviat els pares segurament ha sigut qüestió de vida o mort.

Per aconseguir-ho el primer que cal fer és identificar els humans, aquests éssers que son com nosaltres. Un bebè no té ni la més remota idea de com és ell, però aviat començarà a respondre a la visió de les persones. Aviat els mirarà a la cara. De nou, sembla fàcil, però per un bebè, la part important d’un humà podrien ser les mans, els peus, la part del mig de la panxa tant com la cara. I malgrat tot, la cara de seguida crida l’atenció. Quan ho pensem una mica ens adonem que el nostre cervell sembla molt ben preparat per identificar cares humanes.

No és difícil d’entendre. Els nens que tinguessin dificultats per reconèixer les cares dels seus congèneres, no tindrien gaires esperances de sobreviure. Som una espècie grupal, i els individus que no responen als estímuls del grup difícilment se’n sortirien.

Aquesta capacitat que ens empeny a identificar les cares la mantenim al llarg de la vida. Per això podem fer emoticons. Tot el que tingui dos punts on haurien d’anar els ulls i una línia a la zona de la boca ja ho situem a la categoria de cara. I també per això sembla que es dóna un fenomen conegut com pareidòlia, que és el fenomen d’identificar com a cares formes que no hi tenen res a veure. En realitat el fenomen no s’aplica únicament a les cares i també defineix quan veiem, per exemple formes als núvols o siluetes a les roques. Però el cas de les cares és el més freqüent.

Un fascinant compendi sobre la pareidòlia l’ha fet l’amic Tibau al seu blog “Tens un racó dalt del món”. La seva secció “cares del món” és una excel·lent recopilació de pareidolies facials. La imatge del principi n’és un bon exemple.

Aquesta facilitat per catalogar com a rostres coses que no ho són ha causat més d’un embolic. La famosa cara de Mart era un simple cas de pareidòlia causada per les ombres sobre un turó. Però allò va donar lloc a tota una corrent conspiranoica que veia temples, construccions, piràmides i senyals extraterrestres on només hi havia un joc de llums i ombres.

Hi ha qui veu cares a les taques d’humitat de les cases, al fum de les explosions de l’atac de l’onze de setembre o a les marques de cremat de la torrada amb mantega. És un entreteniment divertit sempre que no es caigui en excessos. També cal tenir en compte els condicionants socials. Els cristians tenen tendència a veure la cara de Jesucrist, o de la Verge mentre que els budistes veuen preferentment el Buda.

En tot cas és interessant pensar que aquest divertiment segurament s’origina en la urgent necessitat dels nadons d’identificar als seus semblants.

9 comentaris :

Clidice ha dit...

Vaja! ara que havia sortit una taca a casa i volia començar un "negociet"! si ho expliques tan bé m'esguerres el "tingladu" ;P

Carquinyol ha dit...

Si vols passar una estona entretinguda amb això de les cares, agafa unes quantes fotografies, carrega-les a l'iPhoto i demana que cerqui rostres... i ja veuràs quines coses troba i quines relacions fa !!

(cal a dir que una vegada entrenat la cosa deixa de ser tan divertida...)

PS: Juraria haver vist la cara d'Elvis al teu bloc...

Jesús M. Tibau ha dit...

fantàstic. Ja havia sentit fa temps aquesta explicació, però no la recordava. M'alegra comprovar que no estic mamlt de cares, sinó que simplement tinc molt de nen.

Alepsi ha dit...

És curiós com el cervell s'organitza per a reconèixer les entitats socials que ens envolten. El que em resulta més fascinant d'això, però, és la "selectivitat" que fa el nostre cervell... perquè veiem a tots els xinos iguals? Perquè no està entrenat per reconèixer aquestes faccions. Els xinos, per això, a tots els occidentals ens veuen iguals!

I realment, la pareidòlia ha donat grans beneficis a molts místics que han venut fotos de la "torrada sagrada" o de la "paret miraculosa".... en fi, gent que fa diners a costa de qualsevol cosa n'hi ha per tots els gustos, tu...

Joana ha dit...

Els que veuen cares miraculoses en torrades i taques d'humitat, deuen haver pres alguna altra cosa apart de la mantega. I tant que és important reconèixer la cara, si fins i tot ara les càmeres de foto ja ho fan, et busquen les cares.

Alasanid ha dit...

Em sembla recordar que alguna vegada has comentat que a més a més de "distingir-les" ens inspiren uns sentiments molt diferents als que ens provoquen la resta d'objectes (les visions de rostres humanoides (si més no en animals)).

PS: si no ho vaig llegir per aquí tampoc va ser massa lluny...

Lukas4 ha dit...

I què passa amb el fenomen invers. El desseny d'objectes amb forma de cara: La comporta interior de la meva rentadora, la caixa interior de la caldera de calefacció... Però, el més coneguts són, sens dubte, les vistes frontals de molts cotxes.

XeXu ha dit...

Molt interessat, no m'ho havia plantejat mai, evidentment. Aquest problema que tenim quan tot és nou per nosaltres sembla que es soluciona fàcilment, però és que al principi no tenim consciència d'això, fins i tot hem d'aprendre què som, quines dimensions tenim, on estem...

Dan ha dit...

Clidice. Tranquil·la, que qui s'ho vol creure, s'ho creurà malgrat totes les explicacions.

carquinyol. Vaja. la tecnologia ho acaba espatllant tot. Ja no quedarà màgia enlloc!

Jesus M Tibau. I no el perdis mai aquest nen!

Alepsi. Això dels xinesos ja es un segon nivell. Reconeixem que tenen car, però ens semblen iguals.
Això de la torrada sagrada m'ha encantat.

Joana. De nou la tecnologia treient-li màgia. No se on anirem a parar! :-D

Alasaid. Mmmm. sentiments? Ostres, ja ni recordo el que he escrit. Potser era en algun vei.

Lukas4. Ui si. Hi ha cotxes que miren amb molt mala cara.

Xexu. realment és facinant veure com un nadó va descobrint el món. Aleshores t'adones de tot el que donem per fet, però que ens va caldre descobrir un dia.