dimarts, de desembre 22, 2009

Mil cares de la histamina

Ahir parlava de la picor i de la dificultat per tractar-la quan passa a ser més que una simple molèstia. Als comentaris era evident que molts havíem fet servir antihistamínics en situacions d’al·lèrgia o de reaccions més o menys poc clares en les que la picor era un component important. Però els antihistamínics són uns fàrmacs amb més indicacions que simplement treure la picor. Això és perquè la histamina és un senyal químic que fa servir el cos per moltes i variades funcions.

La histamina és una mica empipadora quan intentes trobar informació sobre les seves funcions. Quasi tot el que es pot llegir està relacionat amb les reaccions al·lèrgiques i amb els xocs anafilàctics. Però si ho pensem un moment ens adonem que no pot ser. El cos no fabrica coses per causar-nos la mort en una reacció al·lèrgica. Quan les coses es descontrolen pot passar de tot, però alguna funció normal, útil, ha de tenir la histamina.

Doncs evidentment que si. La histamina és un dels senyals d’alarma que es generen quan hi ha un dany a l’organisme o una infecció. És un dels desencadenants de la inflamació, que també cal recordar, és un sistema de defensa ràpida que tenim enfront els bacteris. La idea és que quan ens fem una ferida per on entren bacteris al cos cal fer arribar molt ràpidament leucòcits a la zona afectada que generaran productes tòxics. Això causarà un cert dany als teixits, però matarà els microbis abans que la infecció vagi a més. Després, un cop controlada la invasió, ja hi haurà temps de reparar els danys.

Doncs un dels primers avisos és l’alliberament d’histamina. I perquè l’alarma sigui més ràpida, no cal fabricar histamina. Tenim unes cèl·lules anomenades mastòcits que la tenen emmagatzemada en un grapat de grànuls que els donen un aspecte ben característic. Quan aquests mastòcits detecten un bacteri, alliberen la histamina en pocs segons i la resposta de l’organisme es posa en marxa. La histamina el que fa és facilitar el pas dels leucòcits cap a fora dels vasos sanguinis. Així els és més fàcil arribar a lloc. També causa vasodilatació perquè circuli més sang per la zona, i així arribin encara més leucòcits. Per això quan ens fem una ferida, la zona es posa vermella i s’infla tant ràpid. L’organisme està responent a la histamina enviant més sang cap a la zona. Una sang que transportarà les cèl·lules de defensa.

El problema en les reaccions al·lèrgiques és que hi ha substàncies que a algunes persones els poden causar l’activació dels mastòcits i l’alliberament d’histamina quan en realitat no cal. I si aquest alliberament és prou gran, la resposta pot ser massa efectiva i els danys que causen a l’organisme per una inflamació exagerada poden ser prou greus.

Per això, quan es van descobrir fàrmacs que bloquejaven la resposta de les cèl·lules a la histamina, va representar un gran pas en el tractament de les reaccions al·lèrgiques. I no només al moment del brot. La histamina està implicada en reaccions més cròniques, com la rinitis. Per això hi ha fàrmacs que eviten que els mastòcits l’alliberin i permet afrontar les al·lèrgies primaverals amb més tranquil·litat.

Però la histamina fa més coses. Regula la secreció d’àcid a l’estòmac. Per això durant molts anys es van tractar les úlceres amb ranitidina, que era un altre antagonista de la histamina. Això va deixar-se de fer servir quan es va descobrir com curar definitivament les úlceres amb antibiòtics contra l’Helicobacter pilory.

I encara més. La histamina també actua al cervell, en aquest cas com a neurotransmissor. Participa en els senyals que envien les neurones que regulen la son i la vigília. Per això un dels efectes secundaris més senyalats dels antihistamínics és que causen somnolència. Amb aquests fàrmacs, al mateix temps que bloquegem la inflamació també aturem les neurones que ens mantenen desperts.

Finalment, males noticies pels homes. La histamina també té algun paper en l’entrada de sang al penis, de manera que l'ús d’antihistamínics pot reduir la qualitat de les ereccions. De totes maneres, en ple brot al·lèrgic, amb la pell vermella, picor, mocs i la son que causa l’anar carregat d’antihistamínics... doncs tampoc estàs per gaires festes.

9 comentaris :

Alepsi ha dit...

Jajajajajaja! Cert, cert, no m'imagino una trobada sexual amb un monstre mutant vermell i picós... jajajajaja!

Clidice ha dit...

sortosament no tinc penis, així se'm permet sobreviure força vegades a base d'anti-histamínics sense gaire conseqüències per la meva vida sexual. I és que els histamínics tenen més caràcter que la Lola Flores eh! quils va parets! :(

Déjà vie ha dit...

Estudio psicologia i portava tot el post esperant q parlessis d neurotransmissors (d fet m'hauria d possar a studiar ja!). M'ha semblat molt interessant i el llibre d petites curiositats cientifiques tb. Felicitats xl blog!! (stic en busca dl meu blocaire invisible!!)

Joana ha dit...

Bufa amb la histamina!

XeXu ha dit...

La veritat és que t'he de felicitar ja que m'encanta com expliques les coses. És tan entenedor que t'expliquin les coses així. Ja em podies haver fet tu les classes d'immuno, que no vegis com anava l'Abbas!

Dan ha dit...

Alepsi. Si, no és allò més estimulant. Però mai es pot dir d'aquest aigua no en beuré... X)

Clidice. però la on no te la treu ningú. I aquesta somnolència induïda per fàrmacs tampoc motiva gaire.

Dejà vie. Ei gràcies. I sort amb el blocaire invisible. A mi ja m'ha deixat alguna pista per aquí.

Joana. Bufa i rebufa!

XeXu. Ai. Si t'expliqués les meves classes d'immuno. Un trauma depriment. Tant xula que podia ser...

Laia ha dit...

Ooh doncs jo aquest post me'l guardo! Que a histologia ara faig una mica d'immuno ^^

Alguna cosa en sabia de la histamina... però no pas això de l'estómac, la tenia com a neurotransmissor i sobretot dins el marc de les al·lèrgies. Ni lo de les ereccions tampoc ho sabia! ^^

Dan ha dit...

laia. He he. Que poques coses se saben sobre les ereccions :-D

XeXu ha dit...

Completament d'acord! L'assignatura em va començar a agradar quan l'estudiava per l'examen. Una llàstima. Després em vaig tirar 5 anys treballant amb limfos T, però bé, en realitat no era per res del sistema immune.