Sexe a l'espai

Un dels mites més entretinguts de l’exploració espacial són els inconvenients i les virtuts de practicar el sexe a l’espai. A gravetat zero la majoria de les funcions fisiològiques que fem normalment es veuen afectades. A l’espai un humà es mou diferent, pixa diferent, fa caca diferent, beu de manera diferent, sua de manera diferent i per tant, sembla raonable que el sexe també s’hagi de practicar de manera diferent de com es fa sota els efectes de la còmoda gravetat terrestre.

És un tema que fa riure i que a molts els incomoda. Sobretot a les agencies espacials. Però no és una qüestió sense importància i abans o després hauran d’afrontar-ho. Una missió a Mart no durarà menys de dos anys i la tripulació inclourà homes i dones. Algú creu que es pot fer desaparèixer l’instint sexual durant tot aquest temps? Especialment en un entorn en que es combina un alt nivell d’estrès i un alt nivell d’avorriment. La teva vida depèn completament de la tecnologia i estàs més enllà de qualsevol ajuda. Si alguna cosa falla, la mort és inevitable. Però, alhora, durant bona part del viatge hi ha poca cosa a fer.

És segur que el sexe apareixerà al llarg d’aquestes missions, i ho farà en totes les combinacions possibles, exactament igual que a la vida quotidiana a la Terra. Per tant, millor estar una mica preparats pels problemes especifica que comporti, tant a nivell físic, com a nivell psicològic. És un tema que d’entrada fa somriure, però quan ho penses un moment resulta molt més seriós del que sembla.

La part física és la de menys. Ja hi ha llegendes urbanes que parlen d’estudis fets per la NASA i pels russos a les missions en les estacions orbitals. Oficialment es nega que s’estudiï res relacionat amb el sexe, però no es nega, ni s’afirma que hagin tingut lloc encontres sexuals a l’espai. En una actitud molt puritana, la NASA ve a dir que “no en té coneixement”.

De totes maneres, algunes coses si que ja es coneixen. Per exemple, segur que serà una mica més complicat que a la Terra. A l’espai, qualsevol empenta fa que els dos cossos tinguin tendència a allunyar-se fins topar amb l’altra paret de la nau. Allà no hi ha dalt, baix, esquerra o dreta, de manera que cal anar més amb compte. Es parla d’arnesos o altres sistemes per mantenir-se units amb més facilitat, però de nou, no hi ha manera de saber que és cert i que és imaginació.

Els efectes fisiològics també són lleugerament diferents. Per algun motiu, normalment es sua molt a l’espai, de manera que la suada durant un clau pot ser fins i tot exagerada. I per molt que diguin, sembla que les ereccions són menys espectaculars que a la Terra. La redistribució de la sang en el cos a gravetat zero dificulta l’arribada de sang al penis. Llàstima, perquè les senyores deuen estar més espectaculars ja que sense gravetat, els pits floten lliurement. En això, l’Arthur C. Clarke, a la novel·la “Encontre amb Rama” s’hi va recrear una mica: “La ingravidesa els feia coses als pits que resultaven massa pertorbadores. Ja era prou dolent quan estaven immòbils, però quan començaven a moure's, i s’establien vibracions afins, era més del que es podia demanar que aguantés qualsevol home amb sang a les venes. Estava segur que més d’un seriós accident a l'espai havia estat provocat per la total distracció de la tripulació, després del trànsit d'una oficial per la cabina de control.”

Ereccions mediocres, pits flotants, postures complicades, i un seguit d’alteracions diverses que faran que sigui una experiència diferent. Tampoc res de massa seriós aparentment. Els astronautes segur que ho aniran provant i no en faran gaire cas dels estudis de les agències espacials. Després de tot, aquesta és una de les gràcies del sexe: anar descobrint.

Molt més preocupants resulten els aspectes psicològics. A les naus, el grau d’intimitat s’acosta a zero. Simplement no hi ha espai. Això dificulta el mantenir una trobada sexual. I el més important és que ho fa difícil pels involucrats, però també per la resta de la tripulació. I no només la incomoditat. Si al llarg d’un viatge a Mart es formen parelles, com afecta això a l’equilibri de l’equip? I si després arriba una ruptura? O si un membre ha de triar entre dos pretendents? El rebutjat no pot marxar a un bar per intentar oblidar bevent o lligant. Haurà de seguir allà mentre els altres s’estan divertint just al costat (literalment).

Factors com aquests poden resultar tant perillosos per la missió com les radiacions còsmiques o la falta de gravetat. I tant la NASA com els russos tenen una actitud curiosament reprimida en tot això. Fa riure llegir la manera puritana com ho afronten. Per exemple, els russos parlen de “procediments d’acoblament humà”. Home! És evident que queda lleig parlar de “follar” en documents oficials, però potser n’han fet un gra massa. I en ocasions accepten que cal estudiar-ho per quan enviïn parelles casades a llargues missions. Potser algú hauria d’avisar als russos que per tenir relacions sexuals n’hi ha prou amb dues persones decidides i que no cal que estiguin casades, ni que siguin de sexes diferents, ni gaire cosa més.

I finalment cal tenir present el problema més seriós relacionat amb el sexe a l’espai en missions llargues. Que passa si té lloc un embaràs?