dimarts, de gener 26, 2010

Pulsacions a l'espai

La natura pot tenir una aparença caòtica, però quan es mira atentament sovint es pot descobrir un ordre amagat sota la complexitat. La gràcia, però, és que aquest ordre està amagat. Per tant, quan trobem mostres de gran ordenament tendim a pensar que es tracta de obres humanes. N’hi ha prou de comparar un bosc amb una ciutat. A la ciutat predominen estructures amb línies rectes, més o menys endreçades, seguint patrons lineals que resulten força evidents. Res de tot això es pot veure a un bosc.

I com que l’ordre és una característica que associem a la civilització, quan l’any 1967 es van detectar unes emissions de radio provinents de l’espai exterior que mostraven un ritme extremadament precís la primera impressió va ser que, finalment, havíem detectat un senyal extraterrestre.

Hi havia motius per pensar-ho. Els senyals duraven molt poc, uns impulsos electromagnètics que es detectaven cada 1,3373 segons i que duraven 4 centèsimes de segon. Tanta precisió podia ser la marca d’una intel·ligència que es volia fer notar. Diuen que per aquest motiu, el senyal es va batejar com LGM-1, per l’anglès “Little Green Men” o “Homenets Verds”

El senyal va ser descobert per Antony Hewish i per la Jocelyn Bell Burnell. De fet va ser ella, que aleshores era estudiant de doctorat a l’Observatori Mullard de radioastronomia a Cambridge, qui el va trobar.

Allò va fer que s’analitzés en detall la regió del firmament d’on provenia el senyal i aleshores es van adonar que allà hi havia un tipus d’estrella molt particular. També van mirar si senyals semblants es detectaven en altres indrets i, efectivament aviat en van trobar més. De seguida va ser evident que no era un senyal extraterrestre sinó que havien descobert un nou tipus d’estrella. El que ara anomenem púlsar. Per l’anglès Pulsating Star o estrella polsant.

Ara sabem que un púlsar és un tipus d’estrella de neutrons. Allò que queda després de l’explosió d’una supernova. Una estrella extremadament massiva que gira a una velocitat increïble i que genera una fabulós camp magnètic que fa que la radiació surti disparada pels dos extrems del camp. Com que l’estrella gira, el feix de radiació que emet pot, ocasionalment estar encarat en direcció a la Terra. Per això es detecta una pulsació. Cada vegada que l’estrella fa un gir hi ha un moment en que la radiació que envia apunta cap a nosaltres.

Però fixeu-vos que he dit que el ritme era de una pulsació cada poc més d’un segon. Això vol dir que l’estrella gira a una velocitat descomunal. Fins a 70.000 quilòmetres per segon! Cal dir que les seves dimensions són petites. Una dotzena de quilòmetres. Però això també fa que la seva densitat sigui monstruosa. Una culleradeta de cafè del material que està feta l’estrella pesaria mil milions de tones. Per sobre d’això ja només tenim els forats negres.

De púlsars ja n’hem detectat molts. I n’hi ha molts més que no detectem perquè el feix de radiació que emeten no apunta cap a nosaltres. Són uns objectes molt interessants, però no són senyals de civilitzacions extraterrestres. Per això, el nom de LGM-1 va quedar com una anècdota i mai va passar a ser oficial. El nom correcte del primer púlsar és PSR B1919+21. També hi va haver una certa controvèrsia ja que el premi Nobel pel descobriment del púlsars se’l va endur en Hewish, però no la Jocelyn Bell Burne ja que malgrat ser la primera en descobrir-ho, encara era estudiant aleshores. De totes maneres la mateixa Jocelyn va fer notar que el premi Nobel es dóna per tota una tasca de recerca i no per un descobriment puntual.

10 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Un fals positiu en la recerca de companyia a l'Univers... com aquell famós senyal WoW, no ?

En tot cas, a partir d'ara diré "ets més pesat que un pulsar" a qui s'ho mereixi, tot i que potser l'altre no s'acabi d'adonar d'allò que li he dit.

Alepsi ha dit...

Jajajajaja! Bona aquesta, Carquinyol! Si mai sento dir a algú això de "ets més pesat que un púlsar" ja sabré a qui tinc davant.. xDDD

I... normal que no li donéssin el Nobel a la pobra doctoranda... era la pringada del laboratori, que treballava més hores que ningú i, per tant, tenia més possibilitats de detectar qualsevol cosa. Però no per mèrits propis, sino per casualitat. Ains...

Alasanid ha dit...

Els púlsars són increïbles, són els fars del Cosmos.

I es que a més a més alguns d'ells tenen planetes orbitant.

Havia sentit això de la Jocelyn i el Nobel, de totes maneres a Penzias i Wilson sí que els van donar el premi només pel descobriment de la radiació còsmica de fons i en canvi Alpher (i d'altres) que l'havia predit teòriacament anys abans res de res...

Salvador ha dit...

Alguna cosa no em quadra.
La dotzena de quilòmetres és el diàmetre? Em surten menys de 50 Km per segon.

Gerard ha dit...

Les estrelles de neutrons són una passada, i els púlsars encara més (sempre i quant la seva radiació ens quedi ben lluny).
Dels forats negres és divertit, però, que els anomenats "supermassius" són, en canvi, menys densos que l'aire terraqüi. Només són densos els que són mooolt petits (i aquests, lògicament, costen de trobar).

Clidice ha dit...

que xulo! seria la pera observar-ne un! :)

Dan ha dit...

Carquinyol. Ep! Que aquest al menys es va esbrinar relativament aviat que era el que el generava. El Wow segueix sent un misteri!
Molt bona això de més pesat que un púlsar!

Alepsi. No ha der gens fàcil triar a qui li dones el Nobel i a qui no. De totes maneres, la Jocelyn amb els anys va rebre molts premis i reconeixements.

Alasanid. Exacte. Son els fars còsmics. I viure en un planeta al voltant d'un pulsar ha de ser d'alló més estressant!

Salvador. Dobcs tens raó. He de mirar on hi ha l'error. A no ser que hagi agafat les mides del pulsar mes petit i la rotació del més ràpid (que no han de ser el mateix necessariament)

Gerard. Les marees dels planetes que hi hagi al voltant d'un púlsar han de ser realment notables!

Clidice. Mira això:

http://imgsrc.hubblesite.org/hu/db/videos/hs-2002-24-a-low_mpeg.mpg

No es el puntet del centre sinò una mica a l'esquerra del central

Clidice ha dit...

moltes gràcies! quin vertígen! :)

Alasanid ha dit...

Prenent prenent com a púlsar el PSR J1748-2446ad surten els números (2·pi·radi·freqüència de rotació).

Dan pel que fa a les estrelles de neutrons tampoc tenen massa massa: un parell de masses solars com a màxim (però sí un radi minúscul).

El que és curiós és que hi ha sistemes púlsar/planeta en què el planeta és més massiu que el púlsar!

Dan ha dit...

Vale. Als exemples havia agafat els cassos extrems. I certament, el que impresiona de les estrelles de neutrons no és la massa, sinò la densitat.