Pulsacions a l'espai

La natura pot tenir una aparença caòtica, però quan es mira atentament sovint es pot descobrir un ordre amagat sota la complexitat. La gràcia, però, és que aquest ordre està amagat. Per tant, quan trobem mostres de gran ordenament tendim a pensar que es tracta de obres humanes. N’hi ha prou de comparar un bosc amb una ciutat. A la ciutat predominen estructures amb línies rectes, més o menys endreçades, seguint patrons lineals que resulten força evidents. Res de tot això es pot veure a un bosc.

I com que l’ordre és una característica que associem a la civilització, quan l’any 1967 es van detectar unes emissions de radio provinents de l’espai exterior que mostraven un ritme extremadament precís la primera impressió va ser que, finalment, havíem detectat un senyal extraterrestre.

Hi havia motius per pensar-ho. Els senyals duraven molt poc, uns impulsos electromagnètics que es detectaven cada 1,3373 segons i que duraven 4 centèsimes de segon. Tanta precisió podia ser la marca d’una intel·ligència que es volia fer notar. Diuen que per aquest motiu, el senyal es va batejar com LGM-1, per l’anglès “Little Green Men” o “Homenets Verds”

El senyal va ser descobert per Antony Hewish i per la Jocelyn Bell Burnell. De fet va ser ella, que aleshores era estudiant de doctorat a l’Observatori Mullard de radioastronomia a Cambridge, qui el va trobar.

Allò va fer que s’analitzés en detall la regió del firmament d’on provenia el senyal i aleshores es van adonar que allà hi havia un tipus d’estrella molt particular. També van mirar si senyals semblants es detectaven en altres indrets i, efectivament aviat en van trobar més. De seguida va ser evident que no era un senyal extraterrestre sinó que havien descobert un nou tipus d’estrella. El que ara anomenem púlsar. Per l’anglès Pulsating Star o estrella polsant.

Ara sabem que un púlsar és un tipus d’estrella de neutrons. Allò que queda després de l’explosió d’una supernova. Una estrella extremadament massiva que gira a una velocitat increïble i que genera una fabulós camp magnètic que fa que la radiació surti disparada pels dos extrems del camp. Com que l’estrella gira, el feix de radiació que emet pot, ocasionalment estar encarat en direcció a la Terra. Per això es detecta una pulsació. Cada vegada que l’estrella fa un gir hi ha un moment en que la radiació que envia apunta cap a nosaltres.

Però fixeu-vos que he dit que el ritme era de una pulsació cada poc més d’un segon. Això vol dir que l’estrella gira a una velocitat descomunal. Fins a 70.000 quilòmetres per segon! Cal dir que les seves dimensions són petites. Una dotzena de quilòmetres. Però això també fa que la seva densitat sigui monstruosa. Una culleradeta de cafè del material que està feta l’estrella pesaria mil milions de tones. Per sobre d’això ja només tenim els forats negres.

De púlsars ja n’hem detectat molts. I n’hi ha molts més que no detectem perquè el feix de radiació que emeten no apunta cap a nosaltres. Són uns objectes molt interessants, però no són senyals de civilitzacions extraterrestres. Per això, el nom de LGM-1 va quedar com una anècdota i mai va passar a ser oficial. El nom correcte del primer púlsar és PSR B1919+21. També hi va haver una certa controvèrsia ja que el premi Nobel pel descobriment del púlsars se’l va endur en Hewish, però no la Jocelyn Bell Burne ja que malgrat ser la primera en descobrir-ho, encara era estudiant aleshores. De totes maneres la mateixa Jocelyn va fer notar que el premi Nobel es dóna per tota una tasca de recerca i no per un descobriment puntual.