Sense fum

A la promoció de la pel·lícula “Una veritat incòmoda” feien servir una frase molt realista: “És difícil aconseguir que un home entengui alguna cosa si el seu salari depèn de que no ho entengui”. Moltes declaracions que es fan quan toca prendre decisions es poden entendre si tenim en compte aquest fet. I fa poc acabo de llegir afirmacions que sospito que van en aquest sentit.

S’està preparant una nova llei antitabac amb la que es prohibirà completament el fumar en espais públics. Ja no hi haurà indrets on serà permès o locals on els amos podran decidir. Qui vulgui fumar, simplement haurà de sortir al carrer. Una llei similar ja s’aplica a Irlanda i al principi sorprèn veure tants grups de gent a la porta dels locals d’oci. Però tant bon punt et recorden aquella llei, la cosa resulta entenedora. I aparentment els irlandesos tampoc n’han fet cap drama. La majoria de fumadors són perfectament conscients dels perills del tabac i tampoc no tenen cap interès en molestar als veïns amb el fum. Si realment necessiten aquella cigarreta, surten un moment, la fumen i tornen.

Però el gremi de l’hostaleria ha mostrat el seu desacord amb la llei i en la seva oposició han fet dues afirmacions que trobo d’allò més sorprenents. La primera, que mereix poca discussió, ha sigut negar els danys que causa el inhalar passivament el fum del tabac. Potser pels clients ocasionals sigui poc greu, però per als treballadors dels locals si que s’ha de notar la diferència. De totes maneres, com que hi ha prou dades que avalen la toxicitat del tabac encara que s’inhali passivament crec que no cal discutir-ho massa.

La que m’ha fet més gràcia és la que afirma que amb això es poden perdre fins a dos-cents mil llocs de treball i que setanta mil locals hauran de tancar. En realitat és habitual que per qualsevol cosa que no agradi, els empresaris comencin a agitar el fantasma de la pèrdua de llocs de treball. Com que això es fa molt sovint, resulta difícil esbrinar si es tracta d’un perill cert o d’una excusa perquè tot segueixi igual.

En aquest cas jo diria que no té gaire sentit. No m’imagino els fumadors deixant d’anar a locals i quedant-se a casa simplement perquè hauran de fer la cigarreta a l’entrada enlloc de dins el local. Si a Irlanda, amb un clima menys amable que el nostre no els ha representat un problema no veig per quin motiu hauria de ser-ho aquí.

Però l’empipador és que ni tant sols en el cas que tinguessin raó això seria un bon motiu per oposar-se a la prohibició de fumar. El motiu és simple. Cada any moren seixanta mil persones a Espanya per malalties causades pel tabac. I jo diria que salvar seixanta mil vides cada any té més valor que dos-cents mil llocs de treball.

Potser hi haurà gent que deixarà d’anar al bar, però també hi haurà gent que no necessitarà anar a l’hospital per causa de càncer (i no únicament de pulmó), bronquitis, emfisema, apnees, malalties cardíaques, malalties inflamatòries i tot un grapat d’afeccions que comparteixen el fet que el tabac és a l’origen de totes elles.

Segurament el que era discutible era la manera com s’havien fet les coses fins ara. Amb locals per fumadors i altres on estava prohibit. Això si que penalitzava els locals on no es podia fumar. Molts fumadors simplement triaven el local que ho permetia. I sovint, n’hi havia prou amb un fumador per arrossegar tot el grup a un o altre local. Però si la tria ja no es possible, les coses es simplifiquen més. Vas allà on t’agrada i saps que enlloc trobaràs fum. I els fumadors saben que hauran de sortir a fumar. Tampoc és la fi del món.