Conflicte local, efectes globals

Un dels indrets més conflictius del planeta és la zona entre l’Índia i el Pakistan. Des de l’any 1947, quan el Pakistan es va independitzar de l’Índia, la tensió entre els dos països ha sigut constant i de moment ja porten tres guerres. Una de les causes més freqüents és la zona de Caixmir, que pertany a l’Índia però on la seva població és majoritàriament musulmana. Sigui pel motiu que sigui, aquest conflicte no és un tema menor, llunyà i que no ens afectaria més que molts altres conflictes. No s’ha d’oblidar que tant l’Índia com el Pakistan disposen d’armament nuclear.

Entre els dos països tenen guardades més de cent caps nuclears. No tindran la potència monstruosa de l’armament guardat per russos i americans, però un centenar de míssils nuclears no són poca cosa. I en un indret on els conflictes d’arrels històriques, econòmiques, racials i religioses es barregen sense gaires manies, sempre resulta molt inquietant qualsevol moment de tensió. No està gaire clar que amb la teoria de la “destrucció mútua assegurada” n’hi hagi prou per garantir que aquest armament no es faria servir en cas de guerra.

I si finalment esclatés un conflicte nuclear entre aquests dos països, a més de la catàstrofe que representaria a nivell local, i del fracàs de la civilització que implica, també ens afectaria d’una manera més profunda del que normalment pensem.

Als anys 80 es va posar sobre la taula el concepte d’”hivern nuclear”. Quan es van fer models del que passaria al clima de la Terra en cas d’un conflicte nuclear a gran escala entre l’antiga Unió Soviètica i els Estats Units, es van adonar que el fum i les cendres generades per les explosions impedirien l’arribada de prou llum solar a la superfície, causant un estat de continuat hivern durant uns quants anys.

Doncs sembla que un conflicte limitat a l’Índia i el Pakistan podria tenir conseqüències semblants. El problema és que un centenar d’explosions nuclears, presumiblement sobre ciutats, generaria una grandiosa quantitat de cendres. Uns tres milions de tones de cendra. I aquetes cendres, molt petites, lleugeres i fosques, podrien arribar sense problemes a capes molt altes de l’atmosfera. En un parell de dies, l’estratosfera, a una dotzena de quilòmetres d’altura, estaria plena d’aquestes partícules, enfosquint completament el cel a la regió del conflicte.

Però aquestes partícules de cendra estarien escalfades per la llum solar, de manera que tindrien una certa tendència a anar pujant lentament, cada vegada més. El problema amb això és que les pluges, que són el fenomen que les faria caure, és formen a menor altitud, de manera que mica a mica la cendra de les capes altes atmosfèriques s’aniria escampant per la major part del planeta. Segons alguns models, en una setmana l’enfosquiment del cel ja ens hauria arribat, i en un parell de mesos cobriria tot el planeta, incloent l’hemisferi sud.

I ja podeu imaginar les conseqüències. Sense prou llum solar i amb les temperatures caient en picat, adéu a les collites. Adéu també al bestiar que s’alimenta de les collites i adéu al menjar disponible. Ara disposem de tècniques per guardar aliments, però a la pràctica, si s’interrompés la producció d’aliments, en un parell de mesos ja no quedaria menjar. I això no es limitaria a la zona en conflicte. Seria una carència a nivell planetari!

La mortalitat causada per un conflicte semblant aniria molt més enllà dels morts causats directament per les bombes. De fet, aquests gairebé serien afortunats. Al final la cendra acabarà per caure, però no tindria gaire pressa. Un hivern nuclear pot mantenir el planeta en penombra durant uns deu anys.

En tot cas, els supervivents ho tindrien força cru. Avui en dia qui sap sobreviure de la manera que ho feien els nostres avantpassats? A les pel·lícules els protagonistes de les empesquen per caçar i conrear, però en realitat ho sabríem fer? Cal tenir present que les collites s’han perdut. Amb seguretat s’hauran fet més intents per conrear, però l’únic que s’haurà aconseguit serà esgotar les poques llavors que quedaran. I encara més. En temps antics hi havia recursos accessibles, mines o petroli a ran de terra. Però tot això ja s’ha exhaurit. Sense tecnologia, simplement ja no es poden explotar. De manera que les esperances de refer una societat mínimament funcional són realment molt escasses.

L’única esperança és que tot això és dedueix a partir de models. Però el risc que el model sigui correcte és prou terrible com per recordar que ara ja no hi haurà cap conflicte nuclear de conseqüències limitades.