Erupcions

Aquesta vegada la dificultat ha superat la bona voluntat dels periodistes. La notícia amb la que estan obrint els programes de notícies és l’erupció del volcà d’Islàndia i el núvol de cendra que ha generat. És normal ja que el tancament de l’espai aeri té unes conseqüències tremendes sobre la mobilitat de persones i mercaderies. Però el que molt pocs gosen fer és pronunciar el nom del volcà i és limiten a parlar del “volcà d’Islàndia”. No és estrany, ja que Eyjafjallajökull és realment difícil de pronunciar.

Les imatges de l’erupció són (aquí la webcam), no pot ser d’altra manera, espectaculars. Una grandiosa massa fosca que s’eleva a quilòmetres d’altura i que s’escampa per tota Europa no és una cosa que es pugui veure cada dia. Però tampoc és tant estrany. Els volcans ja ho fan això d’entrar en erupció de tant en tant. En el cas del protagonista d’aquests dies hi ha erupcions registrades l’any 1821, el 1612 i el 920.

La dada interessant des d’un punt de vista científic, però inquietant des d’un punt de vista pràctic, és que aquestes erupcions han anat seguides per erupcions d’un volcà veí, el Katla. Aquest és més gran i els efectes que es poden esperar serien encara més notables. I quan es parla de volcans, l’únic que podem fer és seure i mirar. La força de l’esdeveniment supera en molt les capacitats de la tecnologia humana per fer-hi front.

El problema per als avions és la cendra volcànica. Això és simplement material de l’interior de la Terra que, de resultes de l’erupció queda esmicolat i trencat en fragment molt i molt petits. D’un diàmetre de mil·límetres o encara menys. Com que són partícules que pesen poc i surten disparades a gran velocitat i tot plegat a gran temperatura, la cendra pot arribar a altures importants.

En tot cas, i malgrat que tots n’estem pendents, es tracta d’una erupció més aviat modesta. Només té un valor de 1 en l’escala dels Índex d’explosivitat amb la que els vulcanòlegs classifiquen aquets fenòmens. Aquesta és una escala que va del 0 fins al 8 i que contempla uns quants factors. La quantitat de productes expulsats pel volcà, l’altura a que arriba el núvol volcànic, la durada de la erupció... I fins i tot fa una mica de por la manera de catalogar els diferents nivells. Així hi ha erupcions lleugeres, violentes, cataclísmiques, paroxístiques, colossals i mega-colossals. La d’aquests dies és simplement “lleugera”.

Els de menor índex són els que tenen a les illes Hawaii, que deixen anar lava com si fos un riu amb unes erupcions molt tranquil·les. Però a l’altre extrem hi ha erupcions que fan que aquesta sigui de riure. La més gran de la que tenim notícies va ser la del Tambora, l’any 1815. Un volcà amb un cràter de 8 quilòmetres de diàmetre i que es troba a Indonèsia. Aquella erupció va deixar el cel a les fosques a tot el planeta durant dos dies. A Indonèsia, la capa de cendres que va caure tenia un gruix de tres metres, però es que a França, a l’altre costat del planeta, la capa de cendres caigudes van mesurar un centímetre de gruix. La temperatura del planeta es va veure afectada i per això el 1816 es va conèixer com “l’any sense estiu”.

De totes maneres, el Tambora, amb nivell 7, no és la erupció més gran que coneixem. Fa uns 600.000 anys, el super-volcà de Yellowstone va mostrar l’extrem a que pot arribar la força del planeta. En aquella ocasió ja no va ser només les cendres. Fins i tot les roques que va alliberar l’erupció van poder arribar a Europa. Una erupció d’un nivell 8 com aquella és un dels sistemes que s’han proposat per causar la fi del món. En realitat no és exactament així ja que el planeta seguiria tant tranquil. Però si que seria la fi de la nostra civilització.

En tot cas, sembla que podrem gaudir d’unes postes de Sol ben espectaculars els propers dies. Les cendres en suspensió a les capes altes de l’atmosfera li donaran al cel unes tonalitats taronjades que normalment no podem admirar. I mentre ho admirem, podem recordar com de febles arribem a ser els humans.