Quin turisme?

Aquesta setmana ha estat notícia durant uns dies l’arribada de 5000 estudiants anglesos a Salou en el marc de la Saloufest. Una trobada esportiva i de festa. Al menys això és el que afirma la promoció, encara que d’esport no se n’ha parlat gaire. Per algun motiu m’ha recordat una fase feta servir des de temps immemorials: “he quedat a casa de X per estudiar”. Els pares difícilment s’empassen l’excusa de "quedar per estudiar", bàsicament perquè ells la van fer servir també quan eren joves. Doncs el mateix em passa amb la Saloufest quan llegeixo el programa. Això de l’esport em sona a excusa per venir a passar uns dies de festa sense límits i barata.

Tot plegat posa sobre la taula un problema endèmic a la costa mediterrània. Ja sabeu que adoro la Mediterrània. No únicament el mar en si mateix, que també, sinó tot el que implica. El clima, la gent, la cultura, la història, la manera d’entendre la vida, la dieta, els paisatges,... la Mediterrània és un regal dels Deus i els que hi vivim tenim molta sort.

És per això que turistes d’arreu volen venir a gaudir durant uns dies del que nosaltres tenim tot l’any.

Això no vol dir que sigui un indret ideal. De fet, la Mediterrània és un indret complicat. Un mar pobre en recursos, uns terrenys sobretot de secà que rendeixen poc i amb molt esforç. Un territori complicat, esquerp, difícil d’humanitzar. Per sort, el clima ho fa més fàcil. Certament hi ha estius molt sufocants i hiverns que ens semblen freds, però tots sabem que hi ha indrets molt més extrems. Les pluges són escadusseres i, sovint, quan arriben fan més mal que be. Per tot plegat, vivim en un indret més delicat del que normalment pensem.

Per això el turisme ha esdevingut una extraordinària oportunitat per la mediterrània. Disposem de clima agradable, paisatges fantàstics, indrets típics, una gastronomia pobre però ben aprofitada, unes platges bellíssimes i un ritme vital absolutament fet a mida humana. Els turistes estan disposats a gastar-se els diners per gaudir de tot això. I aquest fet ha permès a moltíssima gent abandonar unes feines molt dures al camp i a la mar i aconseguir un nivell de vida que fa poques generacions era impensable.

Naturalment, el problema és que parlem d’un indret relativament fràgil i amb capacitat limitada. Quan aquestes condicions topen amb l’insaciable ambició característica dels humans, el més fàcil, i el més probable, és fer malbé la gallina dels ous d’or.

En relativament poc temps les platges s’han omplert a vessar de turistes, ha calgut omplir-ho d’hotels per allotjar-los i de serveis per entretenir-los. Tot plegat ha canviat la fesomia dels indrets i en poc temps ja no ha quedat gaire res d’allò que venien a buscar. Els poblets amb encant han esdevingut blocs d’apartaments edificats amb un gust més que dubtós. La gastronomia de la zona s’ha reduït a menjar ràpid i tipismes d’imitació que els locals evitem sempre que podem i les platges estan a vessar.

La conseuència és, com no pot ser d’altra manera, especialment a mida que el transport es fa cada vegada més assequible, que el turisme es desplaça a altres indrets, més allunyats, que ofereixen allò que abans venien a cercar aquí. I com que ja gairebé no ens queden platges idíl·liques, poblets típics, gastronomia incomparable i tranquil·litat relaxant, hem d’oferir el poc que encara queda: Sol i gresca. El Sol ens surt gratis, i la festa cal fer-la competitiva, de manera que s’ofereixen viatges turístics a preus increïbles que acaben portant grapats de joves del nord bàsicament amb la idea d’afartar-se d’alcohol i sexe per quatre duros.

Tot plegat és com anar venent els mobles a preu barat per mantenir un nivell de vida que no ens podem permetre. Naturalment no ho diem així, sinó que ens inventem ximpleries com la de "l’esport i la festa", i potser algú s’ho empassarà. Però realment ja és el moment de decidir quin model de turisme volem. Això s’ha dit durant molts anys, sense que mai no es fes gaires esforços per modificar les tendències.

També es poden guanyar diners i mantenir una industria del turisme portant joves anglesos a emborratxar-se a casa nostra. La qüestió és: Això és el que volem? Com vaig llegir una vegada “Tot i tothom té un preu. Ens podem prostituir, però mai hauríem de ser putes barates”.