Normalment, a mida que passa el temps les coses esdevenen més i més cares. Aquest principi té, com tot, notables excepcions. Els equips informàtics en són la més coneguda. Gràcies a les continues millores tecnològiques, la memòria dels ordinadors, que fa uns anys era molt cara resulta cada vegada més econòmica. Però hi ha un camp en que l’abaratiment supera en molt el de la informàtica. Ja fa deu anys que es va aconseguir seqüenciar el genoma humà. Va ser una empresa ingent, feta per dos equips que competien a veure qui ho aconseguia primer. El cost d’esbrinar l’ordre dels més de tres mil milions de parells de bases del nostre DNA va ser del voltant de tres mil milions de dòlars. Un preu realment alt, però el coneixement que va aportar valia la pena. Però la tecnologia ha millorat molt en aquests dueu anys. Després del nostre s’han seqüenciat altres genomes de diferents espècies, cada vegada més de pressa i a un preu més econòmic. Fa poc s’ha aconseguit repetir la seqüenciació del nostre genoma per un preu de 50.000 dòlars. No està gens malament passar de tres mil milions a només cinquanta mil! Per això es creu que aviat podrem tenir a l’abast la possibilitat de tenir, a un preu assequible, la nostra pròpia i particular seqüència genètica. Amb tot el que això implica.
Però més enllà dels molts conflictes ètics inherents a aquest coneixement, determinar el genoma, nostre o d’altres espècies, ens ha portat a una situació ben curiosa. Durant molt temps semblava que teníem a l’abast la darrera frontera del coneixement per entendre com funciona la vida. Si podíem conèixer tots els gens que tenim sabríem quines proteïnes poden fer les cèl·lules i d’aquí a comprendre les seves interaccions ja només faltaria un pas.
Però ara ja tenim clar que ni de conya serà tan fàcil. Com més sabem del genoma, més ens adonem del poc que el coneixem. Allà on pensàvem trobar 100.000 gens en van sortir menys de 30.000. Tenim més proteïnes que no pas gens. Això ens ha fet veure que la clau és la manera com es regula tot el sistema. Unes proteïnes fan que els gens actuïn d’una manera o d’una altra. Molt DNA només serveix per fer RNA que realitza mil funcions diferents, sobretot de regulació. Les proteïnes poden actuar de mòltes maneres diferents segons les altres proteïnes que tinguin al voltant. Allà on esperàvem trobar relacions més o menys lineals resulta que hi ha xarxes complexíssimes delicadament regulades. I al final l’esperança de comprendre la vida s’esvaeix ràpidament.
És evident que disposar de la informació no comporta, necessàriament, la comprensió.
Ara tenim més dades que mai. Tantes que ha donat lloc a noves branques de la ciència, com la bioinformàtica. Però aquest riu de coneixements no ha fet que entenguem millor el que tenim entre mans. De fet, ha servit sobretot per adonar-nos de l’abast de la nostra ignorància. Sabem més coses que mai i mica a mica es va estenent la idea que tornarem a necessitar un nou marc de referència. Alguna idea que posi ordre en tot el que estem trobant. Si fa no fa el mateix que passa als que estudien el cervell, que disposen d’una quantitat fabulosa de dades, però que sense una teoria global no hi ha manera de situar en perspectiva.
En el fons he de reconèixer que la capacitat de desxifrar els genomes ens ha portat a una època d’allò més interessant com a científic. Quan després de trobar la resposta a una pregunta t’adones que aquesta resposta obre milers de nous interrogants. Uns interrogants que abans ni t’imaginaves que existissin. Com han posat de manifest en un article publicat a Nature, la conclusió de tota aquesta feina, de moment es pot resumir simplement dient que "la vida és complicada"
7 comentaris :
El meu comentari venia a dir el que conclous al darrer paràgraf. Potser inicialment es podia considerar un fracàs el fet d'assolir el que feia temps que s'esperava, la seqüenciació del genoma humà, i trobar-se que aquesta informació no solucionava problemes, però mirat amb uns altres ulls, caram, tenim molta informació, cal analitzar-la a consciència per obtenir alguna conclusió. I això ens encanta. Més portes obertes, més misteris, més feina. Queda molt per endavant. I el cervell, com bé dius, és una altra frontera. I no són aquests reptes els que ajuden a que la ciència avanci. La veritat és que ho trobo emocionant. A més, els temes del cervell em resulten particularment interessants, i mai m'hi he pogut dedicar directament. Qui sap si algun dia...
Jo no et sabria dir si la vida és complicada o no, en tot cas entendre com funciona si que sembla que ho és.
Si ho penses, és lògic aquesta reutilització que fa el cos de les proteines, augmenta (i molt) la complexitat del sistema però el fa molt més compacte i eficient des del punt de vista de reutilització de components.
Però manca de informació és desconeixement. Diríem que la informació és condició necessària però no suficient.
Uns quants ordres de magnitud ha baixat el preu, increïble!
El símil amb el conjunt de Mandelbrot és interessant, com dius el que falta és una visió global de totes les dades, una teoria que les unifiqui. I seguint amb Mandelbrot: que faci d'un conjunt de punts amb una connexió aparent molt complicada al "simple" z -> z^2 + C
I el cervell... Això sí que fa por
una reflexió molt interessant, sobretot cara a la mania de "tirar cohets" que tenim, sempre esperant l'últim "crecepelo universal, que también cura los juanetes". :) La seqüenciació del genoma és un gran pas, l'adonar-se'n que no n'hi ha prou és un pas més gran encara :)
Si la vida no fos complicada no tindria cap gràcia!
XeXu. realment és fantàstic. Com més t'endinses en la complexitat d'una cèl·lula, més bocabadat en quedes. I amb el cervell ens pasarà el mateix!
Carquinyol. Si que augmenta la complexitat a molts nivells. Feines que semblen redundants pero que no ho son exactament.... multifunció... vies de retroalimentació múltiple...funcionament en blocs reuutilitzables i reiteratius... na passada, vaja!
Salvador. Correcte. Sense informació no fem res, però només amb informació tampoc. Per això calen els marcs conceptuals: teories, lleis, principis i tot aixó.
Alasanid. Ostres, esperao que no sigui exactament com mandelbrot. Sinò, a cada nivell que baixessim tornariem a trobar de nou la mateixa comlexitat!
Clidice. Si que de vegades ens creem expecatatives poc realistes. (Potser serà que sinó es fa una mica de propaganda exagerada no es troba finançament per fer recerca?)
Joana. Doncs de gràcia en té i molta! :-D
Publica un comentari a l'entrada