A grans mals, grans remeis

Si un dia vas caminant distret, o fen el ximple, pot ser que ensopeguis amb alguna cosa. Potser un gerro sobre una taula, una llibreria mal fixada o una moto aparcada sobre la vorera. La mida i la magnitud del desastre acostuma a estar relacionada amb el ridícul que et causarà. La llei de Murphy sempre hi és present. Però si ets ràpid de reflexos, potser tindràs sort i la podràs agafar abans que caigui. Aleshores toca retornar-ho a lloc ràpidament i marxar fent veure que la cosa no ha passat.

Això pot ser fàcil si era un objecte petit, però si era alguna cosa més gran segur que costarà molt d’esforç evitar el desastre i retornar-ho tot al seu estat inicial. Heu intentat frenar una moto que cau? O una llibreria? D’alguna manera el més probable és acabar també rodolant pel terra mentre et demanes com coi has acabat en aquella situació.

I si això passa amb objectes grans, resulta molt més difícil fer-ho amb objectes molt grans. Coses de la mida d’un planeta per exemple.

En realitat el problema a que ens enfrontem els humans és bàsicament el mateix. Hem anat fent el ximple, generant contaminants i gasos amb efecte hivernacle i hem acabat per trencar un equilibri. Ara hi ha una cosa que s’ha posat en marxa, l’escalfament global, i ens caldrà molt d’esforç i habilitat frenar la caiguda sense ser arrossegats. Ara mateix ens trobem en el instant en que un s’adona del que ha causat i tenim poc temps per evitar el desastre. El problema és la magnitud del que hem posat en marxa.

Però si els humans hem tingut la capacitat d’afectar l’equilibri planetari, potser també tindrem la capacitat de retornar les coses al punt de partida. Això sempre que no fem cas dels qui diuen que no passa res, que no n’hi ha per tant o que ja es massa tard per fer res (curiosament acostumen a ser els mateixos però en diferents moments).

Per això es comença a parlar de com aplicar una cosa anomenada “geoenginyeria”. I el plantejament és senzill. Si podem alterar els equilibris de la terra actuant de forma irresponsable, potser podríem també mirar de fer-ho d’una manera estudiada i dirigida a reparar el que hem malmès. Bàsicament aplicar tècniques d’enginyeria però a una escala tal que afectessin al planeta.

Això espanta, sobretot per si les coses van malament. D’altra banda podem pensar que en realitat ja fa anys que ho estem fent, però a la babalà. En tot cas, val la pena pensar-hi. I la qüestió és fàcil de plantejar: Com podem frenar l’escalfament global causat per l’acció humana?

D’entrada sembla que hi ha dues opcions. La primera seria mirar d’eliminar l’excés de CO2. Aquell que hem afegit de més a l’atmosfera a base de cremar combustibles fòssils. La segona opció seria mirar de regular la radiació solar, fent que part de una fracció d’aquesta no arribés a la superfície del planeta.

El problema ne la primera opció, la d’eliminar l’excés de CO2, és que tindria uns efectes molt lents. Fins i tot si aturéssim completament la producció de CO2 ara mateix, el planeta seguiria escalfant-se. Caldria retirar de l’atmosfera molt CO2 i esperar molt temps. La causa és la fabulosa inèrcia del que hem posat en marxa. Però al menys aquesta opció no sembla plantejar riscos excessius. Potser podríem agafar CO2 i injectar-lo en jaciments subterranis. Antics jaciments de petroli, formacions rocoses poroses i mines abandonades són opcions a considerar. Encara no sabem com fer-ho de manera eficient, però val la pena pensar-hi.

Amb la segona opció, la de fer reflectir una part de la radiació solar, els efectes serien més ràpids. Un núvol de cendra volcànic refreda la zona afectada ja que la llum no arriba a la superfície sinó que es reflexa cap a l’espai de nou. Potser podríem escampar per sobre els núvols partícules que fessin com la cendra i reduïssin la temperatura del planeta en relativament poc temps. Això, però, comporta molts més riscos i, sobretot, no elimina el problema.

El cas és que de moment no tenim encara la solució, però sembla que ja hi ha qui comença a donar-hi voltes d’una manera seriosa. Després caldrà avaluar els riscos, els beneficis i si es possible que ens posem d’acord tots plegats.

Actuar comporta molts riscs, per descomptat. Però no fer res és encara pitjor.