I el món va canviar...

Estem a punt de celebrar un aniversari ben important. Fa cinquanta anys d’un fet que va canviar la història d’una manera més radical que molts dels esdeveniments que s’estudien als llibres. I malgrat tot, era un fet aparentment simple. Un objecte molt petit, però que va tenir unes conseqüències aclaparadores. De fet, un exemple de com de coses senzilles (que no simples) en pot sortir una gran complexitat.

El 9 de maig de 1960 l’agencia del medicament dels Estats Units, la famosa FDA, va anunciar que aprovaria unes pastilles anomenades Enovid 10 mg com a anticonceptiu oral. La famosa “píndola” estava a punt de canviar el món.

No era qualsevol cosa. Aquelles píndoles atorgaven a les dones el control final del seu propi cos. Ja podien decidir quan volien ser mares i quan no. El sexe i la reproducció es podien separar definitivament i en conseqüència les dones podien, si volien, gaudir del sexe de la mateixa manera que els homes, sense patir per un embaràs. Al menys en teoria. I és que justament en el cas del sexe és on sempre hi haurà diferencies entre sexes. Però la posició subordinada que al llarg de la història havien patit les dones ja podia desaparèixer gràcies a aquelles píndoles.

El camí fins l'aprovació va estar ple de curiositats. Feia trenta anys que s’havien descobert i caracteritzat les hormones sexuals i s’havia observat que algunes, sobretot la progesterona frenaven la ovulació. El motiu és lògic. La progesterona es la hormona que s’encarrega, entre moltes altres coses, de mantenir l’embaràs. Per això el nom “pro gestació”. De fet, la caiguda en nivells de progesterona és un dels desencadenants de la regla. Doncs la progesterona inhibeix la ovulació simplement per evitar que començi un segon embaràs a mig camí del primer.

Amb aquests efectes no era difícil intuir que podrien aplicar-se per controlar l’embaràs, però en aquells temps, simplement ningú hi estava interessat. Segurament el fet que la industria i les institucions acadèmiques estiguessin en mans d’homes hi tingué alguna cosa a veure. Tot i així, alguns investigadors, com en Gregory Pincus, van aconseguir uns pocs fons per fer recerca en aquell camp. Buscaven anàlegs de la progesterona per tractar infertilitat, alteracions de la regla i problemes semblants. De totes maneres, aviat els van tallar la subvenció.

En això va intervenir una dona, la Katharine McCormick, una endocrinòloga, sufragista i filantropa que es va interessar pels treballs de Pincus. Com que no hi havia diners per fer la recerca, ella es va encarregar d’aconseguir-los i en Pincus va poder seguir la recerca. Dels molts anàlegs que van assajar, n’hi havia un que semblava més prometedor, el noretinodrel. Després van veure que afegint-hi un anàleg d’estrògens (l’altra hormona femenina per excel·lència) els resultats eren millors. Aleshores van començar a fer estudis clínics. El problema va ser que els anticonceptius eren un delicte a l’estat de Massachussets, de manera que van haver d’anar a Puerto Rico a fer les proves.

L’any 1957 es va aprovar l’ús de l’Enovid per tractar problemes menstruals. Aquelles píndoles ajudaven a controlar la regla en casos de cicles molt irregulars. Però no va ser fins el 1960 quan es va aprovar com a sistema anticonceptiu. I en principi es va fer amb limitacions. Per exemple, només és podien prendre durant tres anys. Una limitació que les dones de seguida es van passar per alt. Simplement demanaven noves receptes a altres metges.

Hi havia problemes secundaris relacionats amb la píndola (tots els fàrmacs en tenen), però el desastre de la talidomida encara no havia passat, de manera que les proves fetes es van considerar suficients. Uns pocs anys després segur que la història hauria estat molt diferent.

Però el cas és que els anticonceptius orals es van aprovar, que les dones van prendre el control del seu cos i, tot seguit, de les seves vides. I, com efecte secundari, la història de la humanitat va agafar una nova direcció.