Si tothom parla de Lost...

Doncs no. Jo no era un seguidor de Lost. La vaig seguir ocasionalment la primera temporada, però alguna cosa no m’acabava de convèncer. I això que era molt clar que aquella sèrie tenia alguna cosa. Però mira, una sèrie enganxa o no enganxa i no hi ha més a discutir. I com que no l’he vist, doncs no puc opinar sobre el final tot i que els explicacions que donen alguns fans irreductibles per defensar que el final era molt bo em semblen agafades una mica pels pèls.

Però hi ha més sèries que han arribat al final de temporada. Que a l’ecosistema televisiu hi ha una certa telediversitat! I aquesta setmana ha arribat a la “hibernació d’estiu” una de les meves preferides. “The Big Bang Theory”, una joia que vaig descobrir gràcies a l’Alasanid i que ara em té el cor robat. No és estrany, ja que els protagonistes són uns científics completament frikis i una veïna per la que qualsevol científic perdria el cap.

Cal dir que, al menys en aquesta sèrie s’han pres la molèstia de buscar bons assessors i quan deixen anar parrafades tecnològiques, ho fan amb un grau de correcció molt notable. No és l’habitual bla bla bla que intenten que soni estrany perquè sembli molt científic. De fet, moltes vegades és un resum encertat de física quàntica o temes similars.

Per sort, al setembre seguirà, perquè realment, quan una sèrie t’enganxa pot arribar a ser una mica obsesiva. Tot i que Lost no la seguia, entenc als seguidors. El meu petit trauma personal amb una sèrie va ser el final de “Galàctica”. I suposo que a hores d’ara ja ningú té cap dubte de com de friki també puc arribar a ser. En tot cas friki però amb orgull (mmm hauria d’haver penjat aquest post fa un parell de dies però no hi vaig caure). El final de Galàctica també va aixecar una certa polseguera i les opinions es van dividir. Jo crec que va ser genial, però de nou, contra gustos... I també en aquest cas, la sèrie agradava amb passió, o avorria extraordinàriament.

Però el joc de metàfores que plantejava em va encantar molt més enllà de la pura ciència ficció. Malgrat que sortien naus galàctiques, batalles espacials i els temibles cylons, uns robots que quasi havien extingit als humans, la gràcia estava en els temes que plantejava. És legítim manipular unes eleccions si saps que les guanyarà un incompetent? Si nosaltres som els oprimits és lícit fer servir terroristes suïcides? Sacrificaries tres-centes persones per poder salvar-ne cinquanta mil? Amb els enemics de la humanitat podem pactar la pau després d’un genocidi? O hem de seguir una guerra que cap bàndol pot guanyar? Si la humanitat s’ha reduït a uns pocs milers de persones donem el poder als polítics que quedin o als militars? I quin pes li donem a les religions?

Aquesta era la gràcia d’una sèrie fosca i angoixant, però que em va semblar inesperadament madura per ser de ciència ficció. Lenta al principi, però extraordinària quan va agafar el ritme. Algun detall incorrecte (a l’espai ni les naus ni explosions no fan soroll) però perdonable. I com a bona sèrie, va deixar un buit en acabar. “So say we all”

Vale. El post no és gaire científic. Però si des que va acabar Lost tothom parla de sèries, doncs jo també.