divendres, de gener 13, 2006

Cervell musical

Algunes coses semblen perfectament normals fins que te les mires dues vegades, o pares un moment a pensar-hi. A mi m'acaba de passar en descobrir una recerca de neurofisiologia sobre la música i el cervell. I és que ben mirat, la música és una cosa relativament estranya, en el sentit que tots sabem distingir la música del soroll. Però com? I perquè? I la música ens pot emocionar i molt. De nou la pregunta: perquè?
De fet, la música és una cosa que ha acompanyat a la humanitat en totes les cultures. Fins les més primitives ja dissenyaven instruments musicals. De manera que és evident que alguna cosa d'especial té la música. Tant, que un estudi del 1991 va demostrar que escoltar música genera reaccions físiques mesurables, com ara canvis en la pressió arterial, en el ritme cardíac, calfreds, fins i tot llàgrimes en més del 80% de la gent!
I de vegades no cal ni escoltar-la per "sentir-la". N'hi ha prou amb imaginar-la. Podem reproduir mentalment la cançoneta que ens agrada o la melodia que ens posa tristos i aconseguir emocions semblants a les que tindriem escoltant-la de veritat.
De moment fan investigacions sobre com el cervell processa la música i ha resultat ser ben complicat. Com era d'esperar, no semblen haver-hi regions del cervell clarament encarregades de "sentir" la música. Però entre el moment que la música arriba a les orelles fins que nosaltres en som conscients hi pasen moltes coses dins el nostre cap. Els senyals entre diferents grups de neurones van i venen per diferents zones del cervell tot seguint uns camins que son diferents als emprats per interpretar les paraules o els simples sorolls.
Però és que dins el cervell la cosa sempre és complicada. Hi ha el cas d'una pacient que va patir unes lesions cerebrals que, tot i no provocar cap alteració en el llenguatge ni en la inteligència en general, l'han incapacitat per escoltar música. No pot distingir una cançó d'una altre. No pot reconèixer cap melodia encara que sigui la que està de moda i sona constantment a la radio. De fet, és que ni reconeix la música com a tal. Però l'interessant és que no ha perdut les respostes emocionals a la música, que son com les de la resta de gent. Sembla que alguna part del cervell "sent" la música, però ella no n'arriba a ser conscient.
Jo soc una mica estrany i no soc particularment aficionat a la música, però fins i tot sense ser un melòman ha de ser dur viure en un mon sense música.

8 comentaris :

Nica ha dit...

Realment només devem conèixer ni un 5% de com funciona el cervell i com està conectat!!! Més que dur, crec que segur que seria bastant avorrit, sobretot quan sona aquella cançó que et porta tan bons records i t´emociona... aiiiinnnnssss.... és el mateix, però a diferent nivell, que el que passa amb les olors i com ens fan remoure records :-)

Dan ha dit...

Es que quan hi penses, t'adones que molts moments de la vida tenen associada una banda sonora, imperceptible fins que notes que no hi es.
Ai el cervell. Aquesta si que es la "ultima frontera" del coneixement

annatarambana ha dit...

A vegades, la música diu molt més que les paraules. La música acull a tothom, només cal escoltar-la i descobrir quina és la que va més bé amb tu.

Dan ha dit...

I tant! La música si que es un llenguatge universal

moniq ha dit...

ola! soc una noia k estik fent el treball de recerca sobre auqest tema. T'agraïria que em fecis arriba l'adresa de l'article k as llegit. Em faria un gran servei.

moltes gracies

monica

moniq ha dit...

monicaviol@msn.com

Anònim ha dit...

Hola!
jo tembé estaria molt interessada en aquest article, per a un possible treball de recerca!!!
si em poguessis passar l'adreça a mi també m'ajudaries molt!
Moltes gràcies!
annabb27@gmail.com

Anna

Anònim ha dit...

No voldria pas fer-li acabar la paciència, però a mi també m'aniria de perles l'article aquest, també per un treball de recerca sobre musicoteràpia i la malaltia de Parkinson. La meva adreça és farras94@hotmail.com

Em faries un gran favor. Moltes gràcies.