dissabte, de gener 07, 2006

La mirada més llunyana

Hi ha fotos impactants, però que requerèixen una segona mirada per adonar-se del que realment tens al davant. Això és el que em va passar la primera vegada que vaig veure una de les imatges més famoses obtingudes amb el telescopi espacial Hubble. Parlo de la imatge de camp ultra-profund (en les sigles angleses “Hubble Ultra Deep Field” HUDF). L’Ultra és perquè ja hi havia una foto de camp profund, la HDP.
Sembla una foto més del cel. (Si la voleu veure bé, cliqueu aquí). S’hi veuen moltes estrelles i galàxies i poca cosa més. Però atenció! Com diu el nom, és una imatge de camp profund. Això vol dir que van agafar una regió molt petita de l’espai (una trenta milionèsima part del cel) i van exposar durant molt temps, per captar fins la més feble de les emissions.
I la primera cosa que cal notar és que pràcticament tot el que hi veiem no son estrelles sinó galàxies, milers de galàxies. I en aquest punt val la pena recordar que, en una nit estrellada, quan mirem al cel i observem els estels que tapissen el firmament i que et deixen embadalit (a no ser que tinguis menys sensibilitat que un cnidari), totes les estrelles que veiem pertanyen a la nostra galàxia, la Via Làctia. Ja vaig comentar en un altre post el tema de les distàncies i com de difícil és fer-se’n idea de com d’immenses arriben a ser. Però allò sols era aplicable a les estrelles de la nostra galàxia. La distància fins una altre galàxia ja està massa lluny de l’escala humana. L’Isaac Asimov parlava de les galàxies com si fòssin “Universos-illes”. Cada una és, en la pràctica, un univers aïllat de les altres.
Doncs cada punt de llum de la imatge del camp profund és com si fos un Univers sencer. Amb els seus milers de milions d’estrelles i les seves magnituds descomunals.
Però a sobre hi ha el factor temps. Aquestes galàxies son les més llunyanes que s’han fotografiat. I això vol dir que la llum ha trigat moltíssim a arribar fins aquí. De manera que el que veiem és com era l’Univers quan l’Univers era molt jove. Sembla que devien ser les primeres galàxies que es van formar poc desprès del Big Bang (“poc”, relativament parlant, és clar).
Aquesta imatge, a part de maca, és la mirada més llunyana, tant en l’espai com en el temps, de que disposem fins ara.

5 comentaris :

Nica ha dit...

Mirant-ho em sento més petiteta que mai, pensar que només estem en una petita porció d´un braç de la nostra pròpia galaxia. Crec que el cervell humà no és capaç de captar aquesta inmensitat que ens envolta... com diuen, cadascú de nosaltres som pols d´estels, i és ben veritat, tot i que a vegades ho oblidem...

Dan ha dit...

Ho oblidem.... i mira que n'hi ha prou de mirar al cel per recordar-ho!
;-)

Pia Almoina ha dit...

Per mi és, a més, una mostra fantàstica del sorgiment de la vida; i una mostra de la no existència de Déu.

ñ ha dit...

M'has fet recordar la meva darrera visita al planetari del cosmoforum.Que petita em sento, un cop més!
Com pot haver-hi gent i estaments que pensin que estem sols en aquest univers tant inmens?

Jacme ha dit...

És un goig entrar a la teua web... sempre descobrixes enllaços interessants! gràcies i continua així de fantàstic! (bé, potser és millor dir "científic"):D