Sembla que en els darrers anys torna a prendre embranzida l’opció de l’energia nuclear. El petroli cada cop és més car i, sobretot, cada cop crea més dependències políticament inacceptables per massa països. Les energies alternatives encara no poden abastir la immensa voracitat energètica del món occidental, i les polítiques per fer un ús més racional de l’energia a la pràctica son sols foc d’encenalls cara a la galeria. Per tant, queda l’energia nuclear.
No crea tantes dependències, o les que crea no son amb països conflictius (per ara) i, sobretot, les companyies energètiques hi tenen molts interessos. La tecnologia ja està desenvolupada i de fet, hi ha moltes centrals funcionant arreu del món. Finalment hi ha el tema dels números. Molts afirmen que econòmicament també surt a compte l’ús de l’energia nuclear.
I aquí és on comencen les discussions.
Perquè naturalment, tot això no és gaire discutible. Son dades objectives. Però sempre queda el tema dels accidents nuclears. Un tema que quan s’esmenta fa que els enginyers que ho defensen posin cara de cansament, com si fos una cosa ja superada. Una por infundada pròpia d’ecologistes mals informats. Però ara fa vint anys de l’accident de Txernovil, i és un bon moment per recordar que ja abans hi havia moltes veus que deien que la seguretat en les centrals nuclears era tant alta que un accident es podia descartar. Bé, això ho deien els polítics. Els enginyers saben molt bé que el risc zero és inexistent.
També es va dir, i és cert, que un dels problemes va ser el sistema de construcció de les centrals soviètiques, sense estructures externes de contenció com les que tenen les centrals occidentals. Però també cal recordar que Txernovil no ha sigut l’únic accident important. Anys abans hi va haver l’accident de la central de Three Mile Island, a Harrisburg, als Estats Units. I de nou, també després es van trobar motius per explicar l’accident: Una vàlvula que funcionava incorrectament, un disseny que no ho havia tingut en compte... En aquest cas no hi va haver víctimes, perquè certament el disseny de les centrals occidentals és molt millor que el de Txernovil.
Però això ho sabem ara. Com es pot quantificar la por de la població que ha estat sotmesa a una dosi de radiació provinent d’un accident nuclear? Potser al final no ha passat res, però com s’afronta un embaràs si un any abans vivies al costat d’una central que saps que ha tingut una fuga? Amb quina tranquil·litat menges llegums conreades per aquella zona? Justament un dels efectes més destacats de Txernovil han sigut els efectes psicològics en la població. Por, desencís, dependència de l’ajuda externa, incapacitat per refer la vida. Es parla que s’ha creat un “fatalisme paralitzant”. Hi ha molt més que el preu material de l’accident, i volem energia perquè tothom visqui millor. No amb la por al cos.
El cas és que hi ha accidents. N’hi ha hagut i n’hi haurà en el futur. Alguns seran fortuïts, altres provocats per la mala llet o per la corrupció i molts per la incompetència.
I el preu d’aquests accidents no s’acostuma a incloure en el preu de l’energia obtinguda. Això inclou morts immediates (poques), morts, malformacions i malalties a llarg termini (difícil de calcular, però no en un nombre menyspreable), i contaminació d’extenses zones del territori (això depèn de la sort. Segons com bufi el vent el dia de l’accident).
L’energia nuclear pot ser una sortida a la crisi energètica que arribarà abans o desprès. Però pot ser també una trampa que freni el desenvolupament d’altres formes d’energia menys arriscades.
4 comentaris :
Toques un tema molt complexe, Dan. Sí, d'acord, podríem tancar totes les centrals nuclears.
Hi ha tanta demanda energètica que és gairebé impossible el·liminarles i crec que el primer pas per fer-ho és una educació energètica correcta: fer edificis que no siguien forns i no necessitin refrigeració a l'estiu, apendre a no consumir tant, aprofitar a les feines la llum del dia, etc.
Recordem que abans, els metros i trens anaven amb finestres i avui a ple estiu et congeles. Això és més i més energia.
De fet, a Espanya, generem menys que consumim i la que ens falta la comprem a França ... on tota ella és nuclear. Pero sóc pesimista: amb la vanitat humana això anhirà a més.
Salut!
Si Nú. Jo tambe el vaig veure el reportatge i certament posava els pels de punta. Sobretot la imatge d'un nen que resulta que tenia 20 anys i no havia crescut!
desmoralitzant.
Omalaled. cetament volem gastar energia a cabassos i sense pagar el preu ecologic que comporta. i aixo, es clar , no pot ser. La factura ha d'arribar d'una manera o altre.
Jo tambe soc pesimista
De fet el tipus d'estructura de les centrals soviètiques i el seu sistema de refrigeració era diferent a l'occidental, i era pitjor. Però a més el cas de Txernovil va ser la culminació de la feina mal feta, i és que els enginyers que la mantenien havien desconnectat tots els sensors d'alarma de falles perquè d'aquesta forma no els hi calia treballar tant (increïble però cert) i clar, no hi havia cap control ni manteniment ni res. I com si fos poc el govern soviètic va utilitzar la seva famosa política de: "si no diem res és com si no hagués succeït". Això va fer que fins uns dies després de l'accident no s'avisés a la població civil. Un desastre.
Aquí és més complicat que passi res similar perquè la nostra societat és prou diferent i, vull creure, més responsable. A altres païssos emergents això no és tan clar, i fa una mica de por.
Sigui com sigui una cosa és clara, el combustible fòssil es carrega el planeta tant si hi ha accident com si no. Els gassos que en surten de la seva combustió contaminen l'atmosfera si o si. O sigui que es podria dir que l'accident és continu. Les nuclears, si no hi ha cap accident, no contamina d'aquesta manera. I els residus, confinats en blocs de formigó i sota terra en un territori innactiu durant els darrers milions d'anys tampoc haurien de causar problema excepte desgràcia major.
L'energia nuclear no pot ser la nostra energia de futur, però tampoc crec que sigui correcte estigmatitzarla com es fa. I actualment és una bona sortida. Crec jo.
Estem d'acord amb que els combustibles fossils ja no son una opció i cal cambir-los. Pero mentre jo soc pessimista, tu ets optimista. La nostra societat es diferent ara, pero el risc d'incompetencia i/o de per exemple, atemptats, em sembla massa important per considerar la nuclear com una opcio amb futur.
El problema es sobretot de confiança. Com bé dius, si tot anes correctament, la nuclear no seria una mala sortida, al menys fins que hi hagi mes opcions. Pero a la practica, el normal es que les coses no funcionin com hauria de ser. I aixo es el punt feble de la energia nuclear. Això i el fet que pot endarrerir el desembolupament de les altres opcions.
Publica un comentari a l'entrada