En els límits de la vida

De vegades parlem de coses que tenim clares, fins que toca definir-les. Aleshores surten els problemes. Segurament és perquè demanem a les paraules una precisió que no concorda amb la imprecisió del món real, on les fronteres rarament són clares i sempre hi ha zones intermèdies. Això és el que passa amb el concepte de “vida”.
En un principi no ens costa distingir entre un ésser viu i un objecte inanimat. Els éssers vius fan coses, molts es mouen, tots s’alimenten, creixen, moren, es reprodueixen. Els objectes no fan tot això. O potser si?
L’exemple típic son els cristalls de sal. Un experiment que agrada molt als nens consisteix en tirar molta sal en un plat amb una mica d’aigua. Al principi sols tenim aigua salada, però en un parell de dies, i a mida que l’aigua s’evapora, apareixen un seguit de cristallets de sal que van creixent fins ocupar la totalitat de la superfície.
La sal no està viva, evidentment, però els cristalls han nascut, i han crescut, i si tornem a afegir aigua moriran. Fins i tot, si definim alimentar-se com el fet d'incorporar substàncies al nostre organisme, doncs els cristalls de sal s’han alimentat de les molècules de sal que hi havia a l’aigua. No és cap bestiesa: Nosaltres mengem proteïnes per fer mes proteïnes i els cristalls mengen sal per fer mes sal. De totes maneres, sabem perfectament que la sal no és viva, però resulta que fa bona part de les coses que hem emprat per definir la vida. Aleshores?
Aleshores hem de reconèixer que no hi ha una definició de vida prou estricte i que serveixi per tots els casos. Bé, de fet, de definicions n’hi ha moltes, però sempre hi ha algun exemple que no encaixa. I fins algú, en una mostra d’humor va indicar que potser les pedres estaven tant vives com nosaltres, però amb un ritme vital tant extremadament lent que no ens n’adonàvem.
El cas més paradigmàtic del conflicte per definir la vida son els virus. La societat demana a la ciència que trobi maneres de matar els virus que ens causen malalties. Però potser sigui impossible, simplement perquè no es pot matar una cosa que, potser, no està viva. Un virus és simplement un fragment d’ADN (o d’ARN) envoltat amb alguna proteïna que és incapaç de fer absolutament res a no ser que estigui dins una cèl·lula viva. Per això, malgrat que uns investigadors van aconseguir "fabricar" un virus en el laboratori a partir de uns quants productes químics, en realitat encara estem molt lluny de poder "crear" vida. Però tot arribarà, suposo.
A més, si consideréssim els virus com éssers vius, aleshores els gens també ho serien. De fet, una definició de virus és: “Un tros d’ADN buscant un cromosoma”. I la definició és generosa, perquè per no fer, ni tant sols busca.

De nou el problema es troba en demanar a les paraules una precisió inexistent al món real. La vida és un estat de la matèria molt organitzat i complex. I entre la matèria totalment inanimada, i la complexitat de la vida no ens ha de sorprendre que hi hagi termes intermedis. En aquesta zona grisa entre el blanc de la vida i el negre de les coses inanimades és on hi trobem els virus.