Un any més, una dada més i, un cop més farem poca cosa. Recentment la National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) ha fet públiques les dades sobre l’escalfament global corresponents a l’any 2005. La dada a recordar: l’any passat va ser el més càlid des que es tenen registres (al 1880).
De fet, l’honor de ser el primer en la llista d’anys calorosos el comparteix amb el 1998. Segons quin algoritme facin servir per calcular surt l’un o l’altre. El que passa és que al 1998 se li va poder donar la culpa al fenomen d’el Niño, cosa que no ha passat aquest any.
Però en el fons no és cap sorpresa. N’hi ha prou amb mirar la corba de temperatures del darrer segle i la tendència és claríssima. De fet, el sorprenent fora que tinguéssim algun any fresquet ja que els 5 primers anys d’aquest segle es troben (tots!) entre els sis anys més càlids mai mesurats (sols s’hi inclou el particularment càlid 1998).
I les conseqüències ja les anem notant: Huracans particularment potents. Inundacions exageradament greus, desglaç inusualment ràpid... I la certesa que cada vegada anirà a més.
Perquè a sobre, el planeta és molt gran i, per tant, aquests fenòmens tenen molta inèrcia. Si avui deixéssim de generar gasos hivernacle, els efectes beneficiosos no es notarien fins d’aquí a trenta anys. Una excusa molt bona pels qui no tenen interès a canviar la tendència. I aquí hi entrem una mica tots. Perquè una cosa és parlar, però realment a quantes comoditats estem disposats a renunciar per contribuir a evitar l’escalfament global? La realitat demostra que a molt poques.
Probablement, part de la culpa dels pocs esforços reals que es fan estigui en el fet que ens costa discriminar entre fenòmens constants i fenòmens constantment accelerats. Si el canvi ha sigut d'uns pocs graus en un segle, hi ha temps de sobres per emprendre alguna acció. La llàstima és que les coses no funcionen així en la naturalesa.
En primer lloc hi ha el fet que el canvi cada cop és més ràpid. La temperatura cada vegada augmentarà més de pressa. Com una pedra que comença a rodar per una pendent. Potser trigarà una mica a fer els primers cinquanta metres, però els següents cinquanta els farà molt més de pressa!
I en segon lloc, hi ha el fet que les coses no son continues. De vegades un canvi gradual va fent, fins que s’arriba a un nivell crític on es trenca algun equilibri i, de cop, les coses s’acceleren enormement. Podem tirar aigua a una esponja i no passa res perquè la va absorbint. N’afegim més i segueix sense passar res. I així podem continuar, creient que mai passarà res o que el canvi serà molt lent fins que, de cop, l'esponja no té capacitat per absorbir més aigua i tot s'enxarca al voltant.
Doncs amb l’atmosfera tres quarts del mateix. La temperatura global estava mantinguda més o menys constant perquè l’atmosfera tenia sistemes amortidors. Però sembla que ja estem sobrepassant el límit de la capacitat de modular. I això vol dir que la temperatura pot començar a canviar molt més de pressa del que mai ho ha fet... fins que s’arribi a un altre equilibri.
Que aquest nou equilibri sigui raonable pels éssers vius és un detall sense importància per l’atmosfera.
De fet, l’honor de ser el primer en la llista d’anys calorosos el comparteix amb el 1998. Segons quin algoritme facin servir per calcular surt l’un o l’altre. El que passa és que al 1998 se li va poder donar la culpa al fenomen d’el Niño, cosa que no ha passat aquest any.
Però en el fons no és cap sorpresa. N’hi ha prou amb mirar la corba de temperatures del darrer segle i la tendència és claríssima. De fet, el sorprenent fora que tinguéssim algun any fresquet ja que els 5 primers anys d’aquest segle es troben (tots!) entre els sis anys més càlids mai mesurats (sols s’hi inclou el particularment càlid 1998).
I les conseqüències ja les anem notant: Huracans particularment potents. Inundacions exageradament greus, desglaç inusualment ràpid... I la certesa que cada vegada anirà a més.
Perquè a sobre, el planeta és molt gran i, per tant, aquests fenòmens tenen molta inèrcia. Si avui deixéssim de generar gasos hivernacle, els efectes beneficiosos no es notarien fins d’aquí a trenta anys. Una excusa molt bona pels qui no tenen interès a canviar la tendència. I aquí hi entrem una mica tots. Perquè una cosa és parlar, però realment a quantes comoditats estem disposats a renunciar per contribuir a evitar l’escalfament global? La realitat demostra que a molt poques.
Probablement, part de la culpa dels pocs esforços reals que es fan estigui en el fet que ens costa discriminar entre fenòmens constants i fenòmens constantment accelerats. Si el canvi ha sigut d'uns pocs graus en un segle, hi ha temps de sobres per emprendre alguna acció. La llàstima és que les coses no funcionen així en la naturalesa.
En primer lloc hi ha el fet que el canvi cada cop és més ràpid. La temperatura cada vegada augmentarà més de pressa. Com una pedra que comença a rodar per una pendent. Potser trigarà una mica a fer els primers cinquanta metres, però els següents cinquanta els farà molt més de pressa!
I en segon lloc, hi ha el fet que les coses no son continues. De vegades un canvi gradual va fent, fins que s’arriba a un nivell crític on es trenca algun equilibri i, de cop, les coses s’acceleren enormement. Podem tirar aigua a una esponja i no passa res perquè la va absorbint. N’afegim més i segueix sense passar res. I així podem continuar, creient que mai passarà res o que el canvi serà molt lent fins que, de cop, l'esponja no té capacitat per absorbir més aigua i tot s'enxarca al voltant.
Doncs amb l’atmosfera tres quarts del mateix. La temperatura global estava mantinguda més o menys constant perquè l’atmosfera tenia sistemes amortidors. Però sembla que ja estem sobrepassant el límit de la capacitat de modular. I això vol dir que la temperatura pot començar a canviar molt més de pressa del que mai ho ha fet... fins que s’arribi a un altre equilibri.
Que aquest nou equilibri sigui raonable pels éssers vius és un detall sense importància per l’atmosfera.
8 comentaris :
Es cert... pero aquest es l'error. Als nostres fills els encampara de ple, i de fet, a la nostra generacio ja ens comença a tocar. No es questio de segles, ni potser de dècades...
Cert, la majoría no estem, ja m'hi poso i tot, disposata a casi rés.
Si no.. quantes coses no podríem arreclar si tots ens impliquessim?, moltes... moltes més que no aconseguim sols els pocs que estem mentalitzats.
Això a tots nivells.
De llegir el teu post he começat a tenir calor.... sort que com bé diu en Xiuxiueig no espero vire aquest "calentament", ja son prou dolents els estius per mi.
Un petonet, ho sento, soc petonera!.
Ostres joana. Si la calor no t'agrada... em sembla que ho tens cru a curt termini.
ja veurem
Un altre petonet (un peto molt net).
dan, no creus que tecnològicament estaríem perfectament preparats per atenuar el procés però que econòmicament no interessa? I aprofito per demanar-te una curiositat: quants anys de vida li dones al planeta com l'entenem ara? A mi em fa l'afecte que, com tu dius, tot s'està accelerant moltíssim.
Hola Mery Cherry. Potser hi ha tecnologies que farien el fet. pero si que son mes cares. I, encara que sobint donem la culpa a els grans monopolis, tampoc no ens interessa a nosaltres. Quans diners de més estem disposats a pagar per un cotxe que contamina mènys? I el combustible, quin augment acceptariem? Comprariem un cotxe que costi un 50% mes pero que no contamina? Una nevera que no gasta tanta energia pero que es el doble de cara?
Som humans i ens agrada viure be i barat.
Si que s'accelera tot molt, pero no se en quin moment es podra dir "fins aqui varem arribar i aqui es va acabar". A l'edat mitjana vivien molt pitjor que durant l'imeri romà, pero ningu s'en va adonar del canvi.
no sé, sóc molt ignorant amb el tema però, per exemple, jo m'havia cregut allò dels cotxes de baix cost que poden córrer amb energia solar
doncs jo cada cop sóc més intolerant a la calor i cada cop m'agrada més el fred... ho tinc fomut! Però clar, a veure qui renuncia al cotxe...
Al final emigrarem tots els amants de la freswca cap al nord.
Publica un comentari a l'entrada