Un error infantil

Ningú està lliure de pecat ni cap empresa està lliure d’errors. I en la exploració espacial això queda ben clar si repassem la llista de missions que han fracassat. Algunes d’elles han comportat la mort dels astronautes, però en moltes més simplement s’ha perdut la nau.
És d’esperar. Desprès de tot, tecnològicament és molt difícil el que estem fent. Enviant petites naus a diferents indrets del sistema solar i dirigides des de la Terra fer que maniobrin i es situïn en les òrbites o els indrets correctes no és gens fàcil. Us imagineu conduir un cotxe que te la particularitat que cada vegada que mous el volant les rodes triguen un parell d’hores a girar? Doncs és el que passa en les sondes espacials. El senyal enviat triga molt a arribar, per tant tot ha d’estar previst per avançat.
Però de vegades la missió fracassa per motius ridículs. I el més espectacular va ser la pèrdua de la Mars Climate Orbite al 1999. En realitat l’error que va portar a la destrucció de la nau va ser més ridícul que res. Un error d’estudiant de batxillerat. Algú va confondre les unitats i va donar les dades en milles i polsades mentre que els altres creien que eren quilòmetres o Newtons.
De fet, van haver més errors. Es va acusar a la NASA de preparar poc l’equip de seguiment de la missió. De fet, la majoria eren els que ja controlat dues missions més, la Mars Global Surveyor i la Mars Polar Lander. Inevitablement anaven massa carregats de feina i sobretot, no estaven completament al corrent de les diferencies entre una i altre nau.
A sobre, un altre equip, el dels constructors de la nau, l’empresa Lockheed Martin, que també participava en el seguiment de la missió van anar de sobrats i van enviar les dades fent servir el sistema mètric anglès. I això que en el contracte la NASA especificava que calia fer servir el sistema mètric decimal per tot. Però les costums costen de canviar. Tot i que aquesta em costa entendre, amb lo ben pensat que està el sistema mètric decimal, qui pot seguir interessat en anar calculant no-se-quantes polsades per un peu, no-se-quants peus per una iarda... Buf! Càlculs medievals per tecnologia espacial.
Però l’equip havia d’haver notat alguna cosa. Si amb aquest merder de dades van poder enviar la nau fins a Mart, segur que hi devien notar desviacions de les trajectòries previstes. De fet, si que hi havia errors de sincronització, però en les reunions que van fer amb els de la Lockheed no van treure l’aigua clara. Sembla estrany, però és el que va passar.
I és clar. Quan la nau va arribar a Mart, quan les òrbites han de ser extremadament precises, li van fer unes correccions de velocitat completament inadequades. De fet, van desviar la nau 4,4 vegades més enllà del que devien. Això va fer que entrés massa a l’atmosfera de Mart i es cremés per la fricció. Com que els de la NASA son molt espectaculars, fins i tot han fet una animació del que deuria passar amb la nau.
Confondre milles amb quilòmetres! Hi ha estudiants que suspenen curs per cometre errors d’aquests. Però en tècnics de la NASA es podria esperar una mica més de nivell!