divendres, de maig 05, 2006

La llista roja

Fa poc s’ha presentat la nova “Llista Roja d’Espècies Amenaçades” de la IUCN (Unió Mundial per la Naturalesa), i donar-hi una ullada és un exercici depriment. Primer perquè la llista cada vegada és més gran, i segon, perquè res fa pensar que la tendència pugui canviar.

La llista, que és pot consultar per internet, descriu diversos nivells de perill. Des del “vulnerable” fins al fatídic “Extingit”. Es pot buscar per espècies, per zones geogràfiques, per hàbitats o per anys. Per exemple, a Espanya, l’any 2006 es va donar per extingida una planta, l’Astragalus nitidiflorus, del que sols he trobat que va viure per les rodalies de Cartagena i que, segurament el creixement de la ciutat va acabar amb la planta sense que ningú se n’adonés.

A la premsa s’han fet ressò de la inclusió de l’ós polar o de l’hipopòtam pigmeu. En el cas dels ossos polars, la causa és simple: la fusió dels casquets polars els deixa sense hàbitat per viure. De fet, ja s’ha descrit avistaments d’ossos polars nedant lluny de la costa, segurament perquè el fragment de gel on es trobaven s’havia desprès del casquet polar i finalment s’havia fos. El destí final d’aquells animals era morir ofegats.

Uns altres que destaquen son els grans taurons. Potser no ens són simpàtics, i fins i tot ens atemoreixen quan ens banyem de nit al mar. Però els taurons tenen el seu paper en l’ecosistema marí, i la pesca dirigida (aletes de tauró per fer sopes) o accidental està delmant el mar d’aquests esplèndids animals. El mateix passa amb les elegants mantes, que també son apreciades en la medicina oriental.

I la llista segueix i segueix. Hi estan inclosos un de cada tres amfibis, la quarta part de les coníferes, un de cada vuit ocells i un de cada quatre mamífers. Certament el grau de perill és variable, però en general, quan apareixen a la llista, la majoria solen anar passant mica a mica a nivells més angoixants, fins arribar a l’apartat d’extingits. Tant sols els que ens són simpàtics, o que aconsegueixen mobilitzar la població tenen alguna esperança. Però algú es mourà gaire per l’Anchusa crispa? Una flor silvestre que es troba catalogada com a “en perill crític”.

A més, en molts casos poca cosa s’hi pot fer. Son espècies de països del tercer món i els seus habitants ja tenen prou feina en sobreviure ells com per amoïnar-se per altres espècies animals o vegetals. Si aleshores els venen els del primer món, explicant la importància de la conservació del medi ambient, segurament ens engegaran a pastar fang.

Al final, el diagnòstic sempre és el mateix: Som massa gent en un planeta que es va quedant petit molt de pressa. Tenim uns sistemes socials molt injusts. I som com nens, allò que veiem ho volem per jugar i si es trenca ens és igual. Per desgràcia, amb el medi ambient el papà no ens n’aconseguirà un altre quan l’haguem trencat del tot.

4 comentaris :

gudulina ha dit...

Vaig veure un documental q parlava d'això, crec q era del National Geographic. S'em va quedar una imatge de l'ós polar jugant amb les seves cries on encara podien estar sense haver de nedar i pensar q tot això ho estem provocant nosaltres i ningú fa res...

El q dic jo sempre, l'home es carregarà la Terra inclós ell mateix.

El Columnista ha dit...

Dicen qu el destino de la humanidad es autodestruirse.
No es tan extraño, dentro de no mucho, entre la superpoblación y la escasez de recursos, o se desencadena una superguerra mundial debido a eso y nos quedamos en la mitad o menos, o colonizamos otros lugares, o directamente, y lo más probable, visto desde el punto de vista actual, que acabemos destruyéndonos por completo, quedando como una curiosidad cósmica...

Gemma Ferré ha dit...

Moltes gràcies per donar-nos a conèixer aquesta pàgina tan interessant. M'agrada molt la botànica i l'aniré consultant.

El que comentes dels taurons és terrible. Fa uns anys vaig ser a la llotja de Vigo, on diuen que hi ha més moviment de pesca de tonyina i tauró de la península, i vaig quedar-me estorada al veure les muntanyes enormes de caps de tauró per una banda, aletes per vendre als restaurants xinesos per una altra i la resta del cos per fer pastes de peix y barrejes diverses per congelats. Imagina si dia rera dia hi va entrant el mateix volum durant anys i anys...

M'agrada la teva pàgina, tornaré a venir de tant en tant.

Petons
Gemma

Dan ha dit...

Hola Gudulina. Si que pinta negre pel pobre os blanc. Al final sols ens quedaran les imatges dels documentals.

Columnista. Lo curioso es que todos lo damos por hecho, con un cierto fatalismo (sera realismo?).

Gemma, benvinguda. Ostres, sempre que parlen de pesca de taurons penso en jaopnesos o orientals. A Vigo també? Tot i que ben mirat, es llogic.
Ens llegim