Un destí inesperat

Tots hem sentit parlar del "Big Bang". La gran explosió que va donar origen a l’Univers. De fet, també es va originar l’espai i el temps en aquell esdeveniment, de manera que va ser més complicat que la idea que en general tenim d’un Univers explotant en l’espai. L’espai mateix va explotar.

D’aquell moment no en sabem gairebé res. Els càlculs dels físics deixen de tenir sentit. Les equacions donen resultats dividits per zero i magnituds infinites, de manera que tant sols sabem que va tenir lloc, però poc més. I si estem segurs que va succeir és perquè les mesures indiquen que a l’Univers, totes les galàxies s’estan allunyant les unes de les altres. I com més separades estan, més de presa s’allunyen. Això s’explica com si l’Univers fos un globus on hi dibuixéssim un punt. Si el globus s’infla, tots els indrets de la superfície s’allunyaran del punt dibuixat. I com més distants estiguin, més de pressa ho faran. Però si les galàxies ara s'estan allunyant, vol dir que abans estaven més properes, i més abans encara més, i seguint enrere en el temps arribem a un instant en que la distància que els separava era zero.

Molt bé. Una explosió inicial, i una expansió posterior. Ja sabem la cinètica de l’Univers fins ara. Però desprès que?

Doncs desprès hi havia dues possibilitats. La gravetat és una força que fa que els cossos amb massa s’atraguin. Per tant, és possible que poc a poc la gravetat compensi la velocitat amb que s’allunyen les galàxies fins deturar el procés i començar un cicle d'apropament. Un apropament cada vegada més ràpid fins que tot l’Univers és comprimís arribant a un gran col·lapse final, el “Big Crunch". Un final inimaginablement espectacular.

Però potser la gravetat no serà prou forta per compensar l’empenta que porta ara l’allunyament. Aleshores les galàxies s’aniran allunyant cada vegada més i més i més fins que tot l’Univers s’escamparà i arribarà a un estat de mínima energia, on res ja no podrà succeir. Seria la “Mort Tèrmica de l’Univers”.

Que el destí fos un o altre depenia únicament de la quantitat de matèria que hi hagués. Si n’hi ha prou, la gravetat serà forta i l'expansió es deturarà. Si no n’hi ha prou, mai es deturarà i tindrem el segon final possible.

Per això, durant molts anys els físics han intentat calcular la massa total de l’Univers. No està malament l’objectiu! Dona una bona idea de com d’ambiciosa pot ser la ciència. Perquè no era cap ximpleria fer-ho. Però les dades semblaven indicar que hi havia poca matèria en total. La mort tèrmica semblava durant un temps l’opció més probable. Al menys fins al 1998.

I és que aquell any va aparèixer una dada que va descol·locar a tothom. Les mesures més fiables per quantificar l’expansió de l’Univers indicaven que en realitat, l'expansió s’està accelerant cada vegada més!

I aquesta no era una possibilitat contemplada fins aleshores. Quina energia fa que la matèria es separi cada vegada més de pressa? La resposta és fàcil: No se sap. Li han posat nom (energia fosca, quintaessencia, constant cosmològica) i un símbol l (lambda). Però és d’aquelles coses que es poden mesurar, en podem parlar, la podem notar..., però no sabem que coi és.

I el més empipador és que pot tractar-se del component principal de l’Univers. La matèria normal, les energies que coneixem, potser són anecdòtiques en comparació amb l'energia fosca.

De moment hi ha un ball de teories i d’especulacions. Un terreny fascinant per la ciència i un repte per les ments despertes, quan hi ha dades que cal interpretar i calen noves teories per fer-ho.

Algú va dir que l’Univers no tant sols és més estrany del que imaginem sinò que és més estrany del que podem arribar a imaginar! A mi em sembla que aquest és un dels principals atractius que té.