dijous, de maig 25, 2006

Uns convidats molt indesitjats

Podríem admirar la seva increïble capacitat d’adaptació, la seva resistència física, les estratègies que han desenvolupat per tenir un èxit evolutiu indiscutible, fins i tot per la seva habilitat per amagar-se. Podríem, però no ho fem perquè, en certa forma són enemics nostres. Intentem eliminar-les, matar-les, exterminar-les i fer-les desaparèixer de les nostres llars. Cal dir que sense gaire èxit. Són les paneroles (altrament dites “cucaratxes”).

Difícilment trobarem algú que li agradin. I menys quan les trobes de nit passejant per la cuina. I les trepitges i elles segueixen com si res. I a sobre, potser recordes que per cada una que veus, n’hi ha dotzenes d’amagades. I finalment, cal no oblidar que són transmissores de malalties i al·lèrgies. Vaja, un encant de criatures!

Però no ens hauria d’estranyar que costi tant desempallegar-nos d’elles. Fa uns quatre-cents milions d’anys que corren pel planeta. Nosaltres, uns nouvinguts, encara no en fa cinc. Elles van sobreviure al cataclisme que va acabar amb els dinosaures i s’han estès per tot els ecosistemes imaginables. Unes campiones de l’adaptació.

Per exemple, una femella sols necessita ser fecundada una única vegada. Guardarà els espermatozoides i amb ells podrà anar fabricant ous la resta de la seva vida. A sobre, els ous els cuiden molt. No els deixen a la bona de Deu, sinó que se’ls emporten a sobre en una mena de paquets anomenats ooteques. Per això es diu que son ovovivípares.

I no en fa pocs d’ous. Les ooteques en poden tenir dotzenes, que donaran lloc a dotzenes més, que alhora.... Es calcula que una femella prenyada pot generar 350.000 descendents en un any!

I tenen altres característiques. Podeu intentar ofegar-les, però caldrà paciència. Poden estar 45 minuts sense respirar. Si les voleu matar de gana caldrà encara més temps. Aguanten un mes sense menjar. I si!: sense cap també resisteixen uns dies. Finalment també són expertes en no fer res. El 75% del temps, simplement s’estan quietes.

Ah! I mengen gairebé de tot. Les restes de menjar que ens cauen per la cuina, trossos de paper de diari, fusta, paneroles mortes..., diuen que amb un segell es poden alimentar perfectament una setmana.

N’hi ha moltes espècies, però les que ens emprenyen més son la panerola comuna Blatta orientalis, la panerola alemanya Blatella germanica i l'americana Periplaneta americana. Al menys, no són enormes com la Megaloblatta longipennis, que pot fer 18 cm de llarg!

També és cert el que diuen sobre que elles sobreviurien a una catàstrofe nuclear molt millor que els humans. Tot i que cal dir que en comparació amb altres insectes tampoc són excepcionalment resistents a les radiacions. Hi ha mosques que aguanten molt més.

I per acabar d’adobar-ho, són gregàries i viuen en comunitats més o menys organitzades. Això vol dir que s’avisen si hi ha menjar, cuiden les cries i coses així.

Uns enemics formidables!

De manera que ja ho sabeu. Cuines ben netes per no deixar-les menjar, cases ben airejades i fresques perquè en ambients càlids i humits viuen molt millor, insecticida de tant en tant si en detecteu alguna... i cap mena d’escrúpols. Són elles o nosaltres.

I paciència. La nostra victòria serà, inevitablement, temporal. A la llarga, tornen sempre.

6 comentaris :

Joana ha dit...

Ostres Dan!!, el post fantàstic com sempre, però has anat a parlar d'una de les coses que més fàstic em fan, aquests "bitxejos" poden amb una donassa com jo.
Un petonet.

gudulina ha dit...

Osti, encara no estic curada dels "lepismes" i ara sé més coses de les "cuques" pf. Només veure la foto q has posat... és q mira q són lletges les molt p**** :P

bellosoli ha dit...

coi! quina angúnia que donen! són indestructibles!!!

ñ ha dit...

Vaig a fregar el terra.

Dhamma ha dit...

Nosaltres en teniem i la meva dona no les soporta. No es va acabar el problema fins que no van arreglar... la façana! Les molt cabrites vivien als forats de la façana! Encara recordo els treballadors dient: "Qué asco!".

Per cert, a Tailàndia vaig veure un carretó ple de delicioses cuques fregides. Un aperitiu com un altre. Allí n'està ple.

Xurri ha dit...

Mira qué has fet, ara no goso baixar de la taula!!!!
(hiiiiiiiiii!!!!!!!!!!!!!)