Navegar a vela... espacial

Navegar és un plaer que té molta cosa de màgia. Aprofitar la força del vent per desplaçar-se, estar pendent del velam, sentir els moviments del vaixell... Els velers han sigut el motor de moltes civilitzacions i han permès a molts exploradors descobrir nous mons i indrets desconeguts.

Però potser encara li queda un futur insospitat a la navegació a vela. Potser també es podrà veure algun dia velers navegant per l’espai.

No és cap fantasmada. De fet, el primer intent el van fer els russos l’any passat, malauradament un problema en el llançament va fer fracassar la missió.

Naturalment, no seria el vent el que faria moure un veler espacial. O al menys el vent al que estem acostumats. L'impuls l’aconseguirien aprofitant el “vent solar”.

I és que el Sol emet llum visible, però també emet radiacions infrarojos, ultraviolades i moltes coses més. Com que l’energia del Sol prové de reaccions nuclears, també surten disparades tot d’emissions de tota mena: fotons, electrons, partícules alfa... una mena de vent de partícules provinents del Sol i en direcció a l’espai llunyà.

La idea és aprofitar aquest flux de partícules, especialment els fotons. Evidentment, la pressió que ens fa un fotò que xoqui contra nosaltres és menyspreable... però en realitat no és estrictament nul·la. I a sobre, en la vida real, rebem xocs provinents de totes les direccions. Però a l’espai, la majoria vindrien en una direcció concreta, i si tinguéssim una vela prou gran i prou lleugera, la pressió que farien, tot i que minúscula, seria suficient per començar a moure una nau.

Certament cal un material increïblement prim per fer la vela. Com més massa tingui, menys efectiva seria, perquè afegiria pes a la nau. També cal que sigui molt gran. No parlem de metres quadrats com en els vaixells del mar, sinó de quilòmetres quadrats de vela! I finalment, cal no tenir pressa. La velocitat que obtindríem en uns dies seria d'uns pocs centímetres per hora. Però no hi ha fregament, de manera que la velocitat sempre estaria augmentant, i cada vegada més de pressa. En tres mesos ja aniríem a uns quants milers de quilòmetres per hora... i sense haver gastat res de combustible!!

De fet, aquesta independència del combustible és la gran virtut dels velers espacials. Segurament caldria una mica de combustible per fer correccions en el rumb i coses així. Com que no hi hauria una orsa, la direcció sempre hauria de ser “viento en popa a toda vela”. I, a més, sense manera de tornar navegant a vela. Però en tot cas, per un viatge als planetes exteriors, aconseguir reduir a la meitat el consum de combustible ja és una gran cosa.

De fet, els velers espacials ja han aparegut en unes quantes novel·les de ciència ficció. De manera que, mentre no s’inventin el transbordador de feixos de Star Trek, serà una opció molt real per avançar en l’exploració de l’espai.

Més o menys el que va passar al neolític, quan les primeres barques amb una vela es van arriscar a anar allà on no hi havia anat mai ningú.