Buscant Troia

Hi ha gent que té les idees clares, molta empenta, capacitat d’organització, prou calers i a sobre sort, molta sort. Son aquells que s’embarquen en aventures esbojarrades i a sobre els surten bé, triomfen i es fan famosos. Realment de vegades fan una mica de ràbia, però també son d’admirar.

I un d’aquests paios va ser en Heinrich Schliemann, un aficionat a l’arqueologia i admirador de l’obra d’Homer que un dia, de petit, va somniar que trobaria les restes de la ciutat de Troia i que, contra tot pronòstic, se’n va sortir!

En Schliemann va partir de la base que la descripció de la guerra de Troia a “la Ilíada” estava basada en fets reals i no era simplement una llegenda. Una bona mostra de com de fascinant és la narraciò d'Homer. Pocs llibres segueixen sent best sellers uns quants milenis després de ser escrits. I això que la narraciò s'acava i et deixa a mitjes sobre el final de la guerra! Però amb tot, la història segueix meravellant als lectors de les diferents èpoques, i el jove Schliemann en va ser un cas extrem. Tant, que va estudiar a fons les dades que contenia el llibre i va decidir buscar les restes de Troia a partir d’aquella informació.

Abans, però va dedicar bona part de la seva vida a fer-se milionari amb diferents negocis pels estats Units, Rússia i Cuba. Desprès va estudiar arqueologia i molts idiomes. Entremig es va casar un parell de vegades i va tenir uns quants fills. Però finalment va decidir que ja estava bé, que tenia prou diners com per intentar el somni de la seva vida, i se’n va anar a Turquia, va comprar un turó i es va dedicar a excavar a l’indret on ell deduïa que hi havia la ciutat de Troia.

Cal pensar que en aquella època, parlem del 1870, l’arqueologia encara era una ciència que tot just començava. Però tot i així, basar-se en les dades del que venia a ser una novel·la d’aventures es va considerar una bogeria. Però l’Schlieman era tossut i entusiasta, i s’ho pagava ell mateix, de manera que no hi havia res a dir. A sobre, la buscava per Turquia, quan aleshores tothom pensava que, en el cas que hagués existit, Troia estaria a Grècia en un indret anomenat Bunarbashi.

Però segons l’Schliemann no podia ser. A Bunarbashi el pendent era molt abrupte, i segons la narració d’Homer, quan Aquil·les lluitava amb Hèctor, van començar a córrer i van donar tres voltes a la ciutat. Podien fer-ho en un indret amb molt pendent? Era poc probable. Calia cercar un lloc més planer, i mes proper a la costa!

I la sort el va somriure! De fet no va trobar una ciutat, sinó que en va trobar 9, edificades l’una sobre les restes de l’altre. De fet el problema va ser identificar quina era la mítica ciutat que va donar lloc a la guerra.

Cal reconèixer que es va deixar portar massa vegades per l’entusiasme i va cometre molts errors, però com podia ser d’una altra manera amb un paio com aquest? També va tenir problemes amb les autoritats turques, quan aquestes es van adonar que moltes vegades els tresors que trobava sel’s emportava. El més famós va ser el que va anomenar el tresor del rei Príam, (tot i que no era de Príam) entre el que hi havia la “Màscara d’Agamèmnon”, que naturalment tampoc no era d’Agamèmnon, però el nom ja va quedar. Malauradament, el tresor va acabar a Berlín i durant la segona guerra mundial va desaparèixer la major part.

Diuen que quan el va trobar va fer que la seva dona fes marxar als ajudants, van amagar unes quantes peces i van anar a casa per admirar-les. Aleshores, rere les cortines i a la llum d'espelmes, li va posar un parell de diademes d’or i va exclamar bocavadat “...els guarniments que feia servir Helena de Troia ara engalanen la meva esposa!”

I és que n’hi ha que viuen vides d’una intensitat i romanticisme envejable.