Meravellós silenci

Normalment, una lesió pot fer perdre una funció. Si et trenques una cama, doncs durant un temps no pots caminar. Si et claves alguna cosa a l’ull pots arribar a perdre la visió. Si les teves cèl·lules beta-pancreàtiques s’intoxiquen, deixaran de fer insulina i patiràs una diabetis. Però de vegades el que passa és justament a l’inrevés. I això pot ser gairebé igual de dolent.

Hi ha una alteració de l’oïda anomenada “tinnitus” o també “acufens”. Això passa quan algú sent un so, encara que no hi hagi res extern que el provoqui. Episodis temporals d’acufens no son infreqüents. Si per Sant Joan us cau un petard a prop de les orelles, durant una bona estona podeu experimentar la sensació d’anar sentin un xiulet. Les orelles “piten”, tot i que no hi ha res que faci el soroll. És una sensació que s’origina dins el nostre cervell.

Doncs de vegades, i més freqüentment del que es pensa, aquesta mena de lesions són irreversibles. El so resta per sempre amb més o menys intensitat. Pot ser de diferents tons, intensitats i cadències. Pot ser constant o anar variant encara que no desaparegui del tot. I pot ser absolutament desesperant. Tant que hi ha descrits casos de suïcidi deguts a la insistència del so.

L’origen del soroll es troba a les cèl·lules de l’oïda interna. Si recordeu quan estudiàveu a l’escola els cinc sentits, hi havia una part de l’oïda que s’anomenava el “cargol”. És una mena de tub en forma de closca de cargol que tenim poc desprès del timpà. A dins hi ha un seguit de cèl·lules que responen a les vibracions del so. La gràcia és que el so arribarà més o menys endins del cargol segons com sigui de greu o agut. Les ondes sonores més agudes poden penetrar en el cargol fins al final, mentre que les més greus no passen del principi. De manera que el cervell el que fa és interpretar: Si s’estimulen les cèl·lules del final, el que sento és un so agut. I així és com la nostra consciencia ho interpreta.

Però una lesió causada per malalties, fàrmacs i, el més habitual, per sorolls molt forts, pot danyar aquestes cèl·lules de l’interior del cargol. Aleshores potser deixaran d’enviar senyals i patirem sordesa. Però també pot passar que quedin “activades” per sempre, i aleshores sempre estarem sentin el soroll corresponent. És un so que s’origina dins el nostre cervell, però això no representa cap diferència pel qui ho sent.

Durant el dia, mentre hi ha soroll ambiental no resulta molt empipador. Els problemes apareixen especialment a la nit, quan arriba l’hora de dormir i mai, mai es fa el silenci. De fet, alguns tractaments per casos lleus consisteixen en acostumar-se a dormir escoltant música. La música simplement emmascara el brunzit interior. En ocasions, i per alguns casos greus i que tenen un origen molt determinat, es pot practicar cirurgia, o injeccions d’anestèsics. Però el més freqüent és que simplement no tingui tractament.

I aleshores d’adones de com n’és de cert allò que diuen que “no valores una cosa fins que la perds”. Parlo amb coneixent, perquè a mi em passa, tot i que en un grau molt lleu. Simplement un xiulet de fons que sempre hi és. Una molèstia que fa que moltes vegades si parlen dos o tres persones alhora, o si ha molt soroll de fons, he de demanar que m’ho repeteixin, perquè hi ha massa coses sonant alhora.

Com en la majoria de casos, és empipador i prou, però en ocasions pot ser molt estresant i depriment. En una excursió prop de Tavertet, bordejant els Cingles del Bertí en un indret on es pot albirar una extensió de terreny fabulosa, hi havia, al costat d’un mirador, un escrit pintat a una roca que deia:

“Caminant, des d’aquí podràs escoltar el silenci”

Segurament és cert, però no tinc manera de saber-ho. Realment no se el que donaria per una estoneta de real i absolut silenci!