dilluns, d’octubre 16, 2006

Meravellós silenci

Normalment, una lesió pot fer perdre una funció. Si et trenques una cama, doncs durant un temps no pots caminar. Si et claves alguna cosa a l’ull pots arribar a perdre la visió. Si les teves cèl·lules beta-pancreàtiques s’intoxiquen, deixaran de fer insulina i patiràs una diabetis. Però de vegades el que passa és justament a l’inrevés. I això pot ser gairebé igual de dolent.

Hi ha una alteració de l’oïda anomenada “tinnitus” o també “acufens”. Això passa quan algú sent un so, encara que no hi hagi res extern que el provoqui. Episodis temporals d’acufens no son infreqüents. Si per Sant Joan us cau un petard a prop de les orelles, durant una bona estona podeu experimentar la sensació d’anar sentin un xiulet. Les orelles “piten”, tot i que no hi ha res que faci el soroll. És una sensació que s’origina dins el nostre cervell.

Doncs de vegades, i més freqüentment del que es pensa, aquesta mena de lesions són irreversibles. El so resta per sempre amb més o menys intensitat. Pot ser de diferents tons, intensitats i cadències. Pot ser constant o anar variant encara que no desaparegui del tot. I pot ser absolutament desesperant. Tant que hi ha descrits casos de suïcidi deguts a la insistència del so.

L’origen del soroll es troba a les cèl·lules de l’oïda interna. Si recordeu quan estudiàveu a l’escola els cinc sentits, hi havia una part de l’oïda que s’anomenava el “cargol”. És una mena de tub en forma de closca de cargol que tenim poc desprès del timpà. A dins hi ha un seguit de cèl·lules que responen a les vibracions del so. La gràcia és que el so arribarà més o menys endins del cargol segons com sigui de greu o agut. Les ondes sonores més agudes poden penetrar en el cargol fins al final, mentre que les més greus no passen del principi. De manera que el cervell el que fa és interpretar: Si s’estimulen les cèl·lules del final, el que sento és un so agut. I així és com la nostra consciencia ho interpreta.

Però una lesió causada per malalties, fàrmacs i, el més habitual, per sorolls molt forts, pot danyar aquestes cèl·lules de l’interior del cargol. Aleshores potser deixaran d’enviar senyals i patirem sordesa. Però també pot passar que quedin “activades” per sempre, i aleshores sempre estarem sentin el soroll corresponent. És un so que s’origina dins el nostre cervell, però això no representa cap diferència pel qui ho sent.

Durant el dia, mentre hi ha soroll ambiental no resulta molt empipador. Els problemes apareixen especialment a la nit, quan arriba l’hora de dormir i mai, mai es fa el silenci. De fet, alguns tractaments per casos lleus consisteixen en acostumar-se a dormir escoltant música. La música simplement emmascara el brunzit interior. En ocasions, i per alguns casos greus i que tenen un origen molt determinat, es pot practicar cirurgia, o injeccions d’anestèsics. Però el més freqüent és que simplement no tingui tractament.

I aleshores d’adones de com n’és de cert allò que diuen que “no valores una cosa fins que la perds”. Parlo amb coneixent, perquè a mi em passa, tot i que en un grau molt lleu. Simplement un xiulet de fons que sempre hi és. Una molèstia que fa que moltes vegades si parlen dos o tres persones alhora, o si ha molt soroll de fons, he de demanar que m’ho repeteixin, perquè hi ha massa coses sonant alhora.

Com en la majoria de casos, és empipador i prou, però en ocasions pot ser molt estresant i depriment. En una excursió prop de Tavertet, bordejant els Cingles del Bertí en un indret on es pot albirar una extensió de terreny fabulosa, hi havia, al costat d’un mirador, un escrit pintat a una roca que deia:

“Caminant, des d’aquí podràs escoltar el silenci”

Segurament és cert, però no tinc manera de saber-ho. Realment no se el que donaria per una estoneta de real i absolut silenci!

12 comentaris :

bellosoli ha dit...

doncs si q ha de ser fotut, noi. Jo, això si, ja estic més q acostumat a dormir amb música, és la manera d'enmascarar el soroll de fora... o potser és q em passa això q descrius i no me n'havia adonat? espero q no... a mi, però, em passa a la vista. Des de fa uns anys em va aparèixer com una brossa a l'ull dret. Una d'aquestes que apareixen de tant en tant, es van movent i acaben desapareixent, sols que la meva ni desapareix ni desapareixerà mai. L'oculista em va dir que no passa res, que és no se qué de l'interior de l'ull que s'ha després però no és greu, només molest. I coi si n'és de molest! sobretot saber que és per tota la vida!!! (és q te la mala costum de fotre's davant les lletres, on més emprenya!)

Anònim ha dit...

Quan ho tenim no ho valorem, i quan ens falta sembla imprescidible. Si et serveix, crec que el silenci no l'escoltat mai. Suposo que la inscripció feia referència als sons de la natura (no els artificials que portem amb nosaltres), segur que ocells, el vent o l'aigua et farien companyia. S'ha fet estudis, crec recordar un tio que es va passar no sé quans dies tancat en una cova a molta profunditat, i els sentits se li van aguditzar moltíssim.

Alepsi ha dit...

Jo crec que la oïda s'ha acostumat tant a la vida urbana, a sentir soroll contínuament, que s'habitua a estar "excitada" i després no sap escoltar el silenci....

Anònim ha dit...

Ostres, quin greu noi.

Esther

Anònim ha dit...

Desconeixia absolutament tot el que has explicat avui.

No m'agrada el silenci absolut. A mí m'agrada quan vaig per la muntanya i sento els pardals o el soroll de les ones trencant a la costa o el so d'un riu que baixa. És el millor regal de la Natura.

Salut!

Papitu ha dit...

Et regalaria un bocí de silenci però crec que seria millor que et regales la idea del silenci, d'aquesta manera la podràs escoltar dins teu quan vulguis, tant si hi ha soroll ambiental com si no.

Anònim ha dit...

quan era petita en vaig veure un reportatge a TV3 i t'asseguro que me n'he recordat tota la vida. Espero que no hi hagi perill que se't vagi intensificant

Dan ha dit...

Ei nois! gracies a tots. De fet, hi ha cassos molt pitjors que la molestia (irritant) que tinc.
Pero es bo recordar que be s'esta quan tot va be!!

Anònim ha dit...

oh si, sóc un noi de 21 anys i també em passa això, ja deu fer 4 o 5, és una grandíssima merda, la vida en sí se't fa més dura. Però bé, seguim endavant i tard o d'hora es trobarà solució!

Anònim ha dit...

Ei!
Al meu germà fa temps que li passa i ara em toca a mi... tot just estic als primers dies del diagnòstic i se'm fa una mica dur. El soroll em fa posar molt nerviosa. Suposo que encara em queda camí per arribar a la fase d'acceptació. Espero que arribi d'hora. De totes maneres, voldria ser optimista i pensar que els científics investigaran per a la nostra causa! No res, seguirem esperant i mentrestant intentarem viure amb el "piiiiiip" i amb molt orgull! (Quin remei) ;·)

Anònim ha dit...

Hola tots, jo porto un any i mig així i la veritat que s'em fa molt pesat viure així. Només cal l'espera d'un científic. Durant el dia es pot anar aguantant però el pitjor és l'hora d'anar a dormir, s'et posa aquell pip a les dues orelles i no et deix dormi. Després l'endemà t'aixeques i comproves si t'ha marxat i el soroll encara hi es alli i lo fort és que si vas en llocs sorollosos els pitus de les orelles augmenten. No res nois aguantant com es pot i entre tots fent pinya.

jordi bou torrent ha dit...

Jo tinc acufens tambe des del maig passat i van a mes, especialment ara, no ser que fer pero són estressants, sobretot quan s'aguditzen o quan te'n vas a dormir.

També donaria el que fos per un tros de silenci.
Fins aviat

Jordi