dimecres, de març 07, 2007

El camí difícil

Tots tenim ganes de que ens diguin exactament allò que volem sentir. És una característica d’allò més humana. I si no ens ho diuen, és molt freqüent ignorar allò que ens desagrada i quedar-nos tant sols amb el que ens ve de gust. Els venedors ho saben prou bé i se n’aprofiten tant com poden. I això de vegades no té massa importància. Comprem alguna cosa que no ens cal i prou. Però de vegades passa en temes delicats, i aleshores cal anar amb compte i controlar molt bé les nostres tendències. Això és fàcil de dir quan ho veus en els altres, però quan et toca a tu, sempre resulta molt més complicat.

Acabo de llegir un bloc d’una noia que es resistia a prendre un medicament que ajuda a reduir pes i en el seu comentari s’intuïa que la decisió ha sigut difícil. L’alternativa és fer règim, passar gana i agafar un camí molt més llarg i complicat. Si una pastilleta pot aplanar el camí... quin problema pot haver-hi?

El cas és que com a bon xafarder que sóc, he anat seguint el fil del medicament en qüestió, mirant el mecanisme d’acció, les interaccions amb altres fàrmacs, les contraindicacions... i a través de Sant Google he anat a petar a un fòrum de dietètica. Allà una pila de gent s’intercanviava experiències amb el medicament. Que si jo he perdut tants quilos i cap problema, que si a mi no em fa res, que si jo prenc antidepressius i no se que fer, que si passo del metge que no em soluciona res...

Tot plegat no deixa de ser un exercici de autoconvenciment. De dir tant sols el que volen sentir i en el que les poques veus discordant (i mínimament assenyades) eren ignorades olímpicament. I és que el boca a orella, amb l’ajuda d'una mica de publicitat encoberta o no, pot tenir efectes devastadors sobre persones amb massa pressió social a sobre.

I quan dius que no existeixen medicaments miraculosos, que poca broma perquè tots tenen efectes secundaris i alguns poden ser greus, sovint responen que no n'hi ha per tant, que ets un exagerat i que coneixen algú que li va anar tant bé...

Doncs bé. Per si algú llegeix això, insistiré una vegada més. Els medicaments per tractar l’obesitat tenen bastants efectes secundaris. I estan dissenyats per tractar l’obesitat severa quan altres sistemes fracassen, no són adequats per un simple sobrepès o per resoldre un problema d’autoestima. I fins i tot quan cal prendre'ls cal anar amb compte i amb un metge vigilant com va tot. No és una bona idea anar jugant amb el metabolisme.

El que fan molts d’aquests fàrmacs és augmentar la taxa metabòlica. Això vol dir que el nostre cos crema més greixos i per tant, ens aprimem. Però anem una mica més enllà amb les preguntes. Com ho fan perquè el cos cremi més greixos?

Doncs sense entrar en massa detalls podem dir que alteren la funció d’algunes hormones. Per exemple la noradrenalina. Alguna vegada heu pujat al Dragon Kan? O heu fet alguna cosa realment emocionant? El cor s’accelera, la temperatura del cos puja, la respiració es fa més intensa... El metabolisme s’accelera! És la resposta fisiològica a situacions de perill. El cos es posa a funcionar al cent per cent per enviar energia als músculs i poder lluitar o fugir. I aquest estat crema moltes calories! Ara normalment ja no lluitem ni fugim, però la resposta encara es manté i l’adrenalina, la serotonina o la noradrenalina són algunes de les hormones que generem i que causen aquests efectes

Doncs molts fàrmacs per tractar l’obesitat fan que aquestes hormones funcionin més temps o amb més intensitat o funcionin quan no fa falta. Així el metabolisme està tota l'estona augmentat i consumim molta més energia que de normal.

Però les hormones mai fan una sola cosa. Aquestes hormones també tenen efectes sobre el sistema nerviós, estan implicades en mecanismes de la depressió, regulen altres hormones, alteren la pressió arterial... Fan moltíssimes coses que potencialment són perilloses i és per això les llistes d'efectes secundaris són tant grans.

El metge pot decidir que resulta més perillós pesar cent noranta quilos i que per tant, surt a compte la medicació, però això no és una cosa que es pugui decidir segons els consells d’un amic a qui li va anar bé o d’un desconegut en un fòrum d’internet.

Però som humans. Volem aconseguir alguna cosa, i de pressa! i una pastilleta ens ofereix un camí tant fàcil...

Que el camí porta massa vegades a indrets on no volíem anar no ho diu la publicitat ni els amics. I quan ho descobrim, en forma d'hipotiroïdisme, diabetis, depressió o alteracions cardíaques, sempre és massa tard.

Per tant, no puc sinó aplaudir la decisió de la blocaire que ha triat el camí llarg i difícil.

9 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Generalment els camis facils tenen dificultats amagades, i en questio de medicaments tota precaucio es poca, penso jo.

Pd40 ha dit...

Hi ha una tendència a vendre'ns medicaments 'miracle'. És un mercat que mou molts diners, i la pressió per ser perfectes és molt forta. Suposo que en algunes situacions es fa difícil tenir el cap prou clar com per veure el que dius.

Joana ha dit...

Noi... puc afegir poca cosa, malgrat ser una persona a règim, he perdut 18 kilos en 9 mesos.
No sols és dur, és pesar i cansat, cada dia pensar això sí, això no..., algo tan sencill com sopar amb amigues és un problema si vas segons a on.
Però jo tampoc crec en els medicaments miracle, crec en la força de voluntat i aquesta de moment m'acompanya, ho faig a "palo seco".
Sempre he estat rodona, uns cops més i d'altres menys, els prims no sabeu pas lo duur que és això.
Però el resultat ho val.
Ara, que encara en tinc que perdre molts, ja em trobo millor, sense deixar d'estar com sempre... divina!.

sants ha dit...

Desconfia del camins fàcils, en aquesta vida, poca cosa hi ha fàcil!

Lili ha dit...

No hi crec en les cose fàcils, enara que són ben rebudes !

La veritat sempre he dit que si un dia em toca lo loteria, no m' opereré de res (les meves amigues es volen fer de tot i més)sinò que tindré un monitor que estigui...estil Brad Pitt, un bon endocrino i un nutricionista i un professor de ioga...Em treurè els meus quilets, que no són gaires, mirant-me el monitor...quin goig!!!

;-)

L'avi Ton ha dit...

Aixó d'aprimar-se, Dan, es complicat.
Fa uns anys vaig perdre 20 kg en uns 5 mesos, no recordo si tu ho vas veure , pero estava força bé.
Ara han passat cinc anys, torno ha estar com abans, força bé peró amb 20 kg mes, i sobre tot, no passo gens de gana. Gaudeixo de menjar que es una cosa que m'agrada molt, com tu ja saps.
La millor manera de fer-ho es menjar poc i fer una miqueta d'exercici.

Dan ha dit...

Carquinyol, al final acabes descobrint que no hi ha camins fàcils per enlloc.

pd40. I la propaganda dels medicaments miraculosos és realment temptadora. T'ofereixen exactament allò que molts voldriem (si fos cert)

dolors, intueixo que tu sempre estàs marxosament divina (i canyera!) ;)

Sants. El que té de bo és que allò que aconsegueixes fa més il.lusió si era difícil.

lili. Aquest pla de reduciió de pes, amb en Brad pitt i la resta sembla interessant. Haure de buscar un equivalent amb l'Angelina Jolie.. :D

avi Ton. Je je. Al final has tornat al punt de partida? L'important és que gaudeixis del menjar i mantenir la forma. Un dia haurem de tornar a posar-ho en pràctica. (Escalada i tot seguit costellada?)

Joana ha dit...

ains ains.... la Dolors soc jo? o m'ignores... ssnniiffff :)

Dan ha dit...

Dolors? He posat dolors? Ostres que malament que estic.... Sorry! :(