dimecres, de març 28, 2007

Etiquetatge letal

Fa un parell de dies vaig tenir el plaer d’assistir a una conferència que donava un dels descobridors d’un mecanisme d’etiquetatge absolutament fascinant que tots portem incorporat. De fet, el descobriment va ser prou important com per que li donessin el Premi Nobel de Química fa tres anys. Es tracta del sistema que tenen les cèl·lules per degradar les proteïnes, i un dels descobridors va ser en Aaron Ciechanover.

Sembla una bajanada, però el cas és que durant molts anys es va investigar moltíssim sobre com s’ho fan les cèl·lules per fabricar proteïnes. Això va portar durant la segona meitat del segle XX a descobrir l’ADN i el mecanisme per guardar la informació genètica. També vàrem anar descobrint de quina manera aquesta informació s’anava llegint i expressant en forma de noves proteïnes que determinarien la funció de la cèl·lula, la seva viabilitat i, finalment, com seria l’organisme.

Però gairebé ningú investigava de quina manera les proteïnes que tenia la cèl·lula eren eliminades.

I això que sabem que els organismes estan fabricant i destruint simultàniament el material de que estem fets. D’aquí a uns mesos ens mirarem i ens reconeixerem sense problemes, els nostres amics també tindran la mateixa aparença, la nostra família estarà com sempre... però en realitat tots serem persones noves. Les proteïnes de que estem fets avui ja estaran eliminades en uns mesos i altres de noves les hauran substituït, de manera que podem dir que tenim un cos de recanvi complet cada pocs anys. La mala notícia és que el cos nou estarà igual d’atrotinat que el que tenim ara.

Durant molt temps es donava per fet que el que tenia lloc era una degradació inespecífica i general a dins la cèl·lula, concretament en uns orgànuls anomenats lisosomes. Era un error, encara que comprensible, perquè els lisosomes efectivament es dediquen a degradar proteïnes. Però sols degraden les de fora de la cèl·lula. No actuen sobre les nostres pròpies proteïnes.

Havia d’existir un mecanisme que fes que la cèl·lula sabés quines proteïnes eliminar i de quina manera fer-ho. I això és el que van trobar en Ciechanover i els seus col·legues. I la clau estava en una etiqueta biològica molt abundant. Tant que li van posar per nom “ubiqüitina”, ja que semblava ser ubiqüa a totes les cèl·lules.

Recordo que la primera vegada que vaig sentir parlar de l’ubiqüitina va ser un professor que la posava com exemple d’una proteïna que es troba a les cèl·lules i que ningú sap perquè serveix. Però, afegia, si n’hi ha tanta, alguna funció ha de tenir!

Doncs tenia tota la raó. Quan una proteïna, per algun motiu es fa malbé se li enganxen unes quantes ubiqüitines i aleshores queda “etiquetada”. Ara ja sabem que les cèl·lules disposen d’una complexa maquinaria que es dedica a degradar totes les proteïnes que tinguin unes quantes ubiqüitines enganxades.

Per això hi ha qui diu que la ubiqüitina és com “el petó de la mort”. Per una proteïna, tenir ubiqüitines enganxades és sinònim de destrucció imminent.

Però no pot ser d’una altra manera. La vida ha de regular exquisidament com creix i com mor. Igual que una economia depèn de l’equilibri entre ingressos i despeses, les nostres cèl·lules regulen la síntesi i la degradació dels seus components, de la mateixa manera que l’organisme controla el creixement i la mort de les cèl·lules o l’ecosistema controla la proliferació i la mort dels individus.

I és que a la natura gairebé tot és un tema d’equilibris. I la manera com és regulen acostuma a tenir una bellesa fascinant. A tots els nivells.

4 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Doncs si que s;assembla a un peto de la mort si.

Fa una mica de cosa veure com te una etiqueta que anunciara la seva imminent mort, pensant-lo pel cas del s humans fa angunia i tot si tinguéssim una cosa així.

Pd40 ha dit...

I això on he venen? Estic pensant en uns quants que empastifaria amb ubiqüitines :P

omalaled ha dit...

Bé, sí, d'acord Dan, però donada una resposta dona una altrea pregunta: quí diu a la ubiqüitina que s'ha d'enganxar a aquesta o aquella proteïna per marcar-la? o en altres paraules, còm sap la ubiqüitina a la proteïna que s'ha d'enganxar, aquella i no altra? quí diu que una proteïna està malmesa?

Salut!

Dan ha dit...

Carquinyol. Si que fa angunia, si. tot el relacionat amb els finals fa por.

pd40. No donis males idees, que tots coneixem algú a qui marcaríem

omalaled. Sempre la claves! Molt bona pregunta, i de fet, això és el que ara esta en el punt de mira de la recerca. Sembla que hi ha una serie de llocs que les proteïnes tenen per ser ubiquitinats. Mentre la proteïna esta bé, aquests llocs estan amagats a l'interior. però si la proteïna perd la seva estructura, els indrets ubiquitinables queden exposats i aleshores es marquen per degradar. pensa que la funció de les proteïnes esta determinada per la seva forma. De manera que el sistema simplement busca proteïnes que han perdut la forma original.
Però això és la hipótesi amb que es treballa actualment, i hi ha algun experiment que la recolça, però encara està poc clar.