Marcant el ritme de les extincions

Vivim en un món fantàstic, amable, acollidor, un bressol que ens acull i ens protegeix. Ens sembla tan normal que sovint oblidem que l’univers és un indret hostil a la vida. Les condicions extremes, les forces que s’hi generen, poden trencar el fràgil estat de la matèria que anomenem vida sense ni adonar-se.

I al nostre planeta sembla que, de tant en tant, les forces de l’univers donen un recordatori. Per això, quan s’analitza el registre fòssil observem que la vida creix, s’expandeix, es diversifica en milers de formes diferents... i sobtadament gairebé desapareix.

Des que la vida va aparèixer a la terra, sembla que hi ha hagut una sèrie d’episodis en que alguna cosa eliminava bona part de les espècies vives del planeta. Cada seixanta i pocs milions d’anys sembla que cal fer neteja i tornar a començar. L’extinció dels dinosaures és la més famosa i la que ens va donar la gran oportunitat als mamífers, però n’hi ha hagut d'altres. La del Permià-Triàssic, fa 251 milions d’anys va ser de llarg la pitjor. Va extingir la quasi totalitat de les espècies de vida marines i tres quartes parts de les terrestres, i de pas va donar l'oportunitat als dinosaures de fer-se els amos del planeta durant un bon grapat de milions d’anys.

En el cas dels dinosaures sembla que l’impacte d’un gran meteorit va ser el responsable, però i la resta d’extincions? Quin motiu pot causar un impacte cada seixanta-dos milions d’anys?

S’ha proposat diverses teories. Per exemple, que el Sol sigui en realitat un sistema doble i que quan la segona estrella, batejada Némesi, passa més a prop, causa uns efectes gravitatoris que empenyen molts cossos celestes cap a l’interior del sistema solar. Això pot fer que hi hagi molts impactes amb meteorits.

Potser. Però ara han proposat una altra explicació. Uns investigadors s’han adonat que el ritme de seixanta-dos milions d’anys coincideix quasi exactament amb el temps que triga el Sol a donar la volta a la galàxia. I és que el Sol no està quiet a l’univers sinó que va movent-se junt amb la Via Làctia i també va girant al seu voltant en un immens trajecte de rotació.

El cas és que la pròpia galàxia genera al seu voltant una mena d’escut magnètic que actua desviant part dels rajos còsmics provinents de l’espai intergalàctic. Una cosa semblant a la que passa al nostre sistema solar, però a una escala molt més gran.

El que passa és que la Via Làctia també es mou en direcció a un gran agrupament de galàxies anomenat “Cúmul de Virgo”. I a la zona del “davant” de la galàxia, l’escut magnètic està comprimit, de manera que ofereix menor protecció.

El que postulen aquests investigadors és que quan el Sol, en el seu viatge al voltant de la Galàxia, passa per aquella zona, la Terra pateix uns nivells d'irradiació pels rajos còsmics molt superiors als normals. Això tindria uns efectes devastadors sobre els éssers vius i les delicades estructures que els mantenen.

La teoria és interessant i, sobretot, explica molt bé la periodicitat en el temps de les grans extincions. Potser el meteorit dels dinosaures tan sòls va ser la gota que va fer vessar el vas. I potser a la Galàxia hi ha zones “habitables” i zones hostils a la vida.

Encara que sempre hi ha factors afegits. Per exemple, ja es diu que el darrer episodi d’extinció massiva està tenint lloc ara mateix i la causa en som nosaltres.

Qui sap si això serà un maldecap per uns hipotètics habitants del futur quan notin que hi va haver una gran extinció, l’actual de l’holocè, que no seguia la pauta.