dilluns, de juny 11, 2007

L'inici de l'inici

Actualment sembla ben establert que l'Univers està en expansió. Quan es mira com es mouen les galàxies s’observa que totes s’allunyen les unes de les altres, com si fossin els punts d’un globus a mida que es va inflant. I la conseqüència evident és que abans estaven més properes que no pas ara, de manera que si imaginem un viatge en el temps cap al passat, al final trobarem un moment en que tot estava concentrat en un únic punt. Aquell punt va esclatar enviant matèria en totes les direccions, i aquell moment es coneix com el Big Bang (el Gran Esclat). Un nom enginyós que ha tingut molt èxit i que, irònicament, el va fer servir per primera vegada i de manera despectiva, en Fred Hoyle, un dels opositors a la teoria de l’Univers en expansió.

Però de seguida ens preguntem, que hi havia abans del Big Bang? I, on va tenir lloc el Big bang? Són preguntes raonables però mal plantejades, perquè la imatge d’un univers esclatant, tot i que sembla correcta en línies generals, també resulta enganyosa. Instintivament pensem en un espai buit, on no passa res i on, sobtadament, té lloc la gran explosió.

Com acostuma a passar amb la física, en tractar aquests temes ja ens movem en camps que escapen a la nostra percepció. Estem dissenyats per manejar coses grans o petites però dins d’un cert marge. Podem comprendre la diferència entre una milionèsima de segon i una milmilionésima de segon, però som incapaços d’imaginar-ho. El mateix ens passa amb les distàncies. Quan parlem de les distàncies entre galàxies, parlem de magnituds que simplement van més enllà de la nostra capacitat per visualitzar-les.

Doncs amb el Big Bang ens passa el mateix. El que va esclatar i començar a expandir-se no tan sols va ser la matèria de l’Univers. El mateix espai on es troba la matèria també va aparèixer en aquell moment. Per això no té sentit pensar on va passar el Big Bang, perquè no existia un espai tal com el coneixem nosaltres. O en tot cas podem dir que va succeir “a tot arreu”.

I amb el temps passa el mateix. El temps va començar junt amb el Big Bang. No hi havia un “abans”.

És un concepte angoixant, perquè ens resulta impossible d’imaginar. Les religions ho arreglen dient que abans i per sobre de l’univers hi havia Déu, però això és una petita trampa. Com que costa acceptar un Univers que apareix del no-res, fem que sigui creat per un ésser aparegut del no-res. Des del punt de vista de la lògica no sembla una solució gaire satisfactòria.

Però el que si que es pot fer és anar investigant sobre el que va passar en els instants immediatament posteriors al Big Bang. I aquí els físics s’hi han lluït. Ara sabem que el Big Bang va tenir lloc fa uns tretze-mil set-cents milions d’anys, i aquest valor l’han obtingut fent servir diferents sistemes per mesurar-ho, cosa que dóna molta consistència a la dada.

Però l’interessant és que hi ha explicacions teòriques per fets que van succeir fins tan sols 10-33 segons després (Això és 0,00000000000000000000000000000001 segons). La llauna és que ja no és pot anar més enrera. Si ho féssim ens endinsaríem en el que s’anomena “Temps de Plank”, quan el temps deixa de ser fluid. I és que sembla que, encara que l’espai i el temps ens semblen unes entitats constants, potser també funcionen de manera digital. Igual que la matèria està feta d’àtoms individuals el temps transcorre, no com un continu, sinó en petits fragments de temps. I el “temps de Plank” és la mínima unitat de temps.

Per això la física ja no ens podrà portar gaire més enllà en la comprensió del Big Bang... fins que aparegui una nova teoria que ens engrandeixi els horitzons.

La cosmologia és un dels camps del coneixement que trobo més contradictoris. Al mateix temps que ens fa sentir tan infinitament petits, em produeix una sensació d’orgull pensar que els humans podem arribar a comprendre coses tan infinitament grans.

14 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Veritablement aquests conceptes són desconcertadors i a mi em provoquen un sentiment com quan t'estires a un camp a veure la nit estrellada i te n'adones de la cosa insignificant que som.

Però si podem saber el que va passar abans del Big Bang.... resulta que les galàxies vivien a la "Marina d'Or de les galàxies" però els preus van anar pujant pujant fins que fa esclatar la gran bombolla immobiliaria galaxil... per això a hores d'ara les galàxies no paren de moure's, cercant un habitatge que puguin pagar amb el que guanyen ;)

Josep ha dit...

Jo tinc la teoria infonamentada de què el temps no existeix, és només un instrument útil per la física i la vida en general...

Bé, salut

Ulisses ha dit...

jo directament no penso en aquestes coses perque quan intento imaginar-m'ho em frustro perque no sé que és el "no res".

Dan ha dit...

carquinyol. Genial. marina d'Or galàctica. la de calers que hi podrien fer alguns!!!

josep. Com a teoria esta bé, pero quan em nmiro al mirall la puc desmentir. Sigui el que sigui el temps... passa!!!

ulisses. Això ens passa a tots.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tal vegada aquest orgull, que podriem tenir per legítim, hagi portat a alguns a un únic vector direccional del coneixement.
Bona recomenació la del seu post anterior en relació a Sagan, del qual la seva obra "Cosmos", respasso de tant en tant des que es va publicar impresa i en videu, ja fa molts anys.
Cal aturar-se en moltes de les seves reflexions, sempre respectuoses.

Dan ha dit...

Els "vectors únics" acostumen a ser perillosos. En tots els camps.

sants ha dit...

Podem comprendre però no imaginar-ho.. una frase molt acertada Dan!!

Dan ha dit...

Al reves també passa, sobretot en les actituds d'alguns humans. I això acostuma a ser més trist.

Martí Cabré ha dit...

Si no existeixen les divisions de temps per sota del Temps de Plank, llavors potser la paradoxa d'Aquil·les i la tortuga (de Zenó) deixa de tenir sentit, no?

Al nivell del temps de Plank, Aquil·les sempre anirà més ràpid que la tortuga i la paradoxa desapareix.

Dan ha dit...

Ostres. No cal filar tant prim per trobar que la paradoxa d'Aquil·les i la tortuga tenia trampa.

Papitu ha dit...

¿No podríem estar immersos en una cadena infinita d'expansions i contraccions del mateix univers? Per cert, si el temps i l'espai es creen al mateix temps que s'expandeix l'univers, ¿als topalls actuals del nostre univers s'està creant encara més espai i alhora més temps? Brrr... no puc enllaçar dues idees d'aquestes sense sentir un calfred al cervell. Quin vertigen.

Dan ha dit...

Això es pensava fa un temps. però ara s'ha vist que l'expansió cada vegada va més de pressa, de manera que sembla que no hi haurà contracció. El final no serà un gran "Big Crunch" sinó una "mort tèrmica de l'Univers".
Però les tornes encara poden canviar. A mi m'agrada l'idea dels cicles infinits.

Proximo ha dit...

Ostres Dan. A un li entren ganes de convidar-te a una canya en una terrassa del barri de Gracia per a que li vagis contant històries.

Dan ha dit...

Je je. Sols digues lloc i hora