dimecres, de juny 27, 2007

El jardí de l'iceberg

L’expressió “la punta de l’iceberg” vol dir que de determinat problema o situació únicament en veiem una part mentre que el gruix del problema resta amagat. És un exemple molt gràfic, perquè els icebergs amaguen sota l’aigua set vuitenes parts del volum total. Però aquesta dada tant coneguda potser es queda curta i en realitat els icebergs amaguen molt més del que semblava.

El cas és que per causa de l’escalfament global, el nombre d’icebergs al voltant dels casquets polars ha anat augmentant durant els darrers anys, i un grup d’investigadors va decidir estudiar quin impacte tenia això sobre l’ecosistema marí.

Per fer-ho van centrar-se en dos icebergs de mides considerables: un de dos quilòmetres de llarg i l’altre de vint-i-un quilòmetres, i els van anar seguint durant l’estiu del 2005. Van anar recollint mostres a diferents fondàries de l’aigua que envolta les grans muntanyes de gel, van obtenir imatges per satèl·lit i van analitzar totes les variables que els van passar pel cap.

I el resultat inesperat va ser que els icebergs actuen com a punts de fertilització de l’oceà.

Al voltant del gel s’hi troba un esclat de vida marina, primer en forma de molt fitoplàncton, que alhora serveix de nutrients per petits crustacis, que al seu torn fan d’aliment per grans peixos i balenes. I és clar, també hi ha més abundància d’aus i de grans depredadors als voltants. Tot això en una àrea d'uns quants quilòmetres al voltant de l'iceberg.

El motiu, òbviament no és que el gel agradi particularment al fitoplàncton, sinó un fet més evident una vegada hi penses. El gel dels casquets polars és molt antic, de manera que durant molts anys hi ha hagut temps per estar castigat per grans tempestes i implacables ventisques. I encara que els altres continents estan lluny, el vent hi arrossega pols i partícules sòlides. A més, l’erosió a que estan sotmeses les muntanyes de l’Antàrtida fa que alliberin més minerals que aniran quedant congelats dins el gel. Un gel que poc a poc anirà arribant a la línia de la costa i que finalment es desprendrà en forma d’iceberg.

I a mida que l’iceberg es vagi fonent, aquests minerals aniran abocant-se a l’aigua de mar que l’envolta. Però aquests minerals actuen com abonament per permetre que la vida vegetal, les microalgues que formen el fitoplàncton floreixin. Al mar, les algues tenen llum i aigua en abundància, però el factor limitant són els nutrients minerals. Un factor que els icebergs van alliberant per allà on passen.

De manera que un iceberg és molt més que un bloc de gel flotant. És una font de vida marina important, cosa que posa de manifest una vegada més que a la Terra tot està entrelligat. I de vegades de maneres ben insospitades.

El que trobo divertit és que diguin que això també és una manera de reduir la quantitat de CO2 perquè les algues fixen el CO2 i elles o els peixos quan moren acaben caient al fons del mar. És veritat, però segur que la quantitat és ben petita comparada amb la magnitud del problema. Si ja ens agafem a coses com aquestes per fer desaparèixer l’excés de CO2 és que anem molt malament!

6 comentaris :

Lluna ha dit...

Ostres, molt curiós això dels icebergs. Com si fossin una espècie de repartidors de menjar mineral pel mar :-)

La veritat és que hi ha coses que sorprenen, però algunes, com aquesta, a part de sorprendre, fan somriure. Almenys a mi.

Carquinyol ha dit...

M'ha fet gràcia lo de repartidors de menjar que diu Lluna...

- Teleiceberg diguimmmmmmmmm..... :)

Però és realment curiós. I és realment esgarrifós que hagin de fer servir les algues aquestes per tractar el tema del CO2. És com quan l'ajuntament de Barcelona conta les zones de gespa del tramvia com àrea verda.

Ja sabem tots que als números li podem fer dir el que els interessa, una altra cosa és que el mecanisme sigui més o menys rocambolesc.

Proximo ha dit...

Molt interessant.

Això de les reduccions de CO2 sempre s'ha d'anar amb compte. El cicle del carboni es precisament això, un cicle. Y a no ser que posem en joc carboni enmagatzemat o n'enmagatzem la cuantitat de carboni al cicle, es bastant constant.

Pensem si no en la cuantitat de milions d'anys que fa que hi ha vida en la terra. Gairebé no quedaría CO2. A més pensem que estem tornant a posar en joc carboni que ha trigat milions d'anys en ser emmagatzemat.

Una experiencia interesant fou aquella esfera ¿com es deia? en la que es va intentar crear un medi aïllat. Al final van tenir problemes perque hi havia més CO2 del que s'esperava. Les bacteries al descomposar la matèria orgànica en generen, bla bla bla.

èlsinor ha dit...

En fi, que els icebergs són a l'oceà allò que els cometes a l'espai...i tots dos tenen en comú el gel, si no hi vaig errat.

àlex ha dit...

Dan, s'agraeix el tema d'avui, tant refrescant i tant interessant.
"No te acostarás sin saber una cosa mas", sobretot si seguim el teu bloc.
P.D.: Deu de ser interessant veure (a través del ClustrMaps) com et llegeixen des de tot el món mundial (excepte Àfrica i Àsia !)

dani ha dit...

Molt interesant