Sospitosos habituals

Acaba de sortir la notícia que el govern de Nigèria ha presentat una demanda contra la farmacèutica Pfizer a la que acusa d’haver assajat il·legalment un fàrmac contra la meningitis que va causar la mort i malformacions a 200 nens.

Quan llegeixes aquestes coses se’t posen els pèls de punta, però, com sempre passa, quan busques una mica comences a veure que les coses no són tant clares. És molt fàcil acusar la indústria farmacèutica d’actuar de forma il·legal i sense escrúpols amb l’única finalitat d’enriquir-se a costa de la salut dels necessitats. Un dolent de llibre que maltracta a unes víctimes innocents. Tothom s’hi apunta a l’escàndol i la indignació.

Però mira, a mi m’agrada fer d’advocat del diable, de manera que comparo informacions de diferents fonts i de seguida em trobo envoltat de dubtes. El primer que he de fer és eliminar les exageracions. L’assaig no va matar o malformar 200 nens. L’assaig es va fer sobre 200 nens malalts de meningitis. A 100 se'ls va donar el tractament estàndard, un antibiòtic anomenat Ceftriaxona i als altres 100 se'ls va administrar un nou antibiòtic, la Trovafloxacina.

En realitat, per molts estudis previs que es facin, sempre arribarà un moment en que caldrà provar els nous fàrmacs en persones malaltes. I el procediment estàndard diu que cal comparar-ho amb el millor tractament disponible. D’aquesta manera es pot saber si el nou fàrmac representa alguna millora o no.

I això és el darrer pas. Abans cal fer els estudis en cèl·lules aïllades, després en animals d’experimentació, després en grups reduïts de voluntaris sans i finalment en malalts. Un camí llarg en el que la gran majoria de nous fàrmacs es desestimen.

Moltes vegades es diu que els requeriments que s’exigeixen als fàrmacs avui en dia són tan estrictes que l’Aspirina no s’aprovaria en l’actualitat. Però en realitat les coses són una mica més complicades, perquè cal valorar la malaltia a tractar. Un fàrmac amb molts efectes secundaris pot acceptar-se si l’alternativa és la mort del pacient.

Els dilemes de vegades resulten molt difícils. Acceptaríeu un fàrmac que us causarà una leucèmia amb tota seguretat d’aquí a cinc anys si teniu una malaltia que us causarà la mort amb tota seguretat en dos anys?

Potser si, però el problema és que les paraules “amb tota seguretat” són una trampa, perquè mai hi ha total seguretat. De manera que la frase seria: Acceptaríeu un fàrmac que us causarà una leucèmia amb tota seguretat d’aquí a cinc anys si teniu una malaltia que probablement us causarà la mort en dos anys?

I encara més dubtes. Si el fàrmac té efectes secundaris importants, que cal fer? Tres anys més de vida amb mala qualitat? Molt mala qualitat? Que és el que considerem una qualitat de vida acceptable?

No, les coses no són senzilles, les línies que delimiten el correcte no estan marcades nítidament enlloc. Hi ha coses clarament acceptables i altres de radicalment rebutjables, però la zona grisa del mig és prou amplia. I no fer res tampoc és una alternativa.

De totes maneres, la qüestió de l’estudi fet a Nigèria està molt poc clara. Una de les condicions innegociables és que els pacients estiguin clarament informats del que es vol estudiar i que acceptin de participar-hi. Potser preferiran seguir amb el medicament tradicional si els ofereix prou confiança. Aquest és el tema que es discuteix en la demanda. Diuen que la farmacèutica no va informar als pares dels nens. Però això ho haurà de decidir un tribunal, encara que l’acusat sigui una indústria farmacèutica, el dolent de les pel·lícules. Per allò de la presumpció d’innocència.

Naturalment no tinc prou informació per opinar. El tractament experimental va funcionar millor que l’habitual, però la diferència és molt petita i el clàssic no funcionava malament.

El que trobo empipador són les exageracions. Si no van informar correctament als pares és un delicte greu que cal castigar amb la màxima severitat. Però d’aquí a dir que van matar o causar malformacions a 200 nens n’hi ha un bon tros. Ja es fan prou barbaritats al món com per anar exagerant les coses.

(I en un tema completament diferent, no puc sinó recomanar-vos el post d'avui de l'Omalaled a Històries de la Ciència. Sempre és bo recordar les paraules del mestre Sagan)