dilluns, de juny 25, 2007

Microones

De vegades el curs de la història es decideix per fets trivials. Si a Waterloo en Napoleó hagués enviat algunes de les seves tropes per un indret en lloc de per un altre, potser hauria guanyat la batalla, mantingut l’imperi i fet que l’Europa que coneixem actualment fos completament diferent.

En el cas de la ciència també es posen exemples semblants, però aquí les coses són diferents. Quan el nivell de coneixements en un camp arriba a un determinat punt, el fet que aparegui una teoria important acostuma a ser tan sols qüestió de temps. Si Darwin no hagués fet la seva teoria de l’evolució no hauria passat gran cosa, perquè Wallace també l’estava pensant. En matemàtiques, Newton i Leibniz van descobrir gairebé alhora els principis del càlcul diferencial, i si Einstein no hagués fet la teoria de la relativitat, amb tota seguretat algú altre l’hauria desenvolupat. Quan les dades per fer un nou pas en el coneixement ja estan disponibles, els genis són simplement els que primer les interpreten.

Però cada cas té la seva història particular que fa que el descobriment tingui lloc d’una manera i no d’una altra. I al 1945 un enginyer americà, en Percy Spencer va posar-se un caramel de cacauet a la butxaca... i això ens va canviar la vida.

L’Spencer treballava a una fàbrica de radars i tenia una ment realment desperta. A l’igual que l’Édison, aplicava els coneixements científics a temes pràctics, i al llarg de la seva vida va arribar a dipositar més de cent-cinquanta patents. De manera que estava acostumat a observar allò que a la resta li passava per alt.

Doncs un bon dia va notar un fet curiós. Mentre comprovava el funcionament d’unes de les peces dels radars, els magnetrons, va adonar-se que el caramel que tenia a la butxaca s’estava fonent. Allò el va intrigar i va fer un parell de proves més. Va posar blat de moro al davant del magnetró, el va connectar i poc després van començar a saltar crispetes per tota l’habitació. Sembla que el tercer intent va ser amb un ou, que va explotar poc després de connectar el magnetró, empastifant la cara d'un col·lega que s'ho mirava massa a prop.

Poc després, el 8 d’octubre del 1945, l’empresa on treballava l’Spencer patentava el primer sistema per cuinar aprofitant l’energia de les microones. Acabava de néixer el forn de microones.

El que fa un forn microones és emetre això, microones electromagnètiques. Són com les de ràdio, però de longitud d’ona més petita. I el cas és que la freqüència, és a dir, el nombre d’ones que genera per segon és d’uns 2,5 gigaherz, o sigui, dos mil cinc-cents milions d’ones per segon.

La gràcia està en que això fa oscil·lar el camp magnètic, i l’aigua és molt sensible a aquests canvis. La molècula d’aigua és com un petit imant, amb un costat positiu i un altre de negatiu. Per això, quan el camp magnètic està en una direcció, l’aigua s’orienta igual que ho fan les brúixoles. Però si un instant després el camp magnètic canvia, la molècula d’aigua s’ha de moure per reorientar-se. Si això passa dos mil cinc-cents milions de vegades per segon, el que estem fent és que les molècules d’aigua xoquin amb les que les envolten i això genera calor. I com que gairebé tots els aliments tenen una bona quantitat d’aigua, podem coure'ls sense necessitat de fer foc.

Contra el que diuen, la calor no es produeix a l’interior dels aliments, perque les microones únicament arriben fins un parell de centímetres de la superfície. Estrictament la cocció té lloc, com sempre, des de la superfície cap a l’interior. El que passa és que en aquest cas la superfície és una banda de dos centímetres de gruix.

I encara que té moltes utilitats, els grans cuiners coneixen les limitacions. Per exemple, amb el microones no es pot fer el que s’anomena “la reacció de Maillard”, una mena de caramelització que és la que dóna el color daurat a la pell de la carn rostida o a la crosta del pa. I és una llàstima, perquè aquesta reacció genera uns sabors fantàstics. Però tampoc ningú ha dit que els microones serveixin per a tot.

En tot cas, el microones segueix tenint moltes aplicacions, i totes gràcies a que l’Spencer es va preguntar per que dimonis se li estava fonent aquell caramel a la butxaca.

8 comentaris :

Dolors ha dit...

Ara potser faré una pregunta estúpida, però allà va: si al Percy se li fonia el caramel a la butxaca, no havia notat mai abans que sentia escalfor estant aprop d'un magnetró? Sembla que l'escalfor hauria de ser suficient per ser detectada, no? Dit d'una altra manera, si posem la mà davant d'un emisor de microones no se'ns escalfarà?.
I una altra pregunta: és certa la llegenda de que has de deixar reposar una mica els aliments que surten del microones abans de consumir-los?
Bé, i una tercera: què passa amb els metalls? quina és la seva reacció a les microones?
Ui, m'he despertat molt curiosa jo avui!, però clar ... la culpa és teva per fer pensar massa d'hora. (La culpa sempre és dels altres, hehehehe)

Joana ha dit...

Com sempre, magnífic!.
Mira que em va costar decidir tenir un micoones, tot.hom ho veia com un aparell "estrany", però sempre he tingut debilitat per els estris de cuina...
Petonets.

Dan ha dit...

dolors. Buf. Doncs suposo que si que s'escalfarien quan treballaven sense saber-ho, però segurament calia estar una estona abans no s'escalfes la ma o el que fos i si sortien del davant ja desapareixia l'efecte (la veritat es que no ho se, com notaras) . De si cal esperar uns moments es cert. És per que el que s'escalfa son la superficie i els primers centimetres de l'aliment. Si esperes una mica dones temps a que la calor difongui cap a dins i es cogui del tot per l'interior.
I els metalls: Fàcil. Els metalls no tenen aigua, per tant, no s'escalfen.

Joana. A mi ara em costa horrors escalfar-me la llet sense microones. Al foc cal embrutar un caço i mai trobo la mida!

Carquinyol ha dit...

T'entenc perfectament Dan. I a la Joana també. De fet jo vaig comprar el microones amb l'única finalitat d'escalfar llet i aigua pel té o cafè.

No l'utilitzo per a res més, però només pel fet d'evitar embrutar un caço ja val la pena !!

Dan ha dit...

Buenoooo. La veritat es que alguna vegada he preparat un llenguado a la taronja amb el microones que Deu ni Do!! (però si, el normal es per escalfar llet i descongelar coses)

omalaled ha dit...

No estic del tot segur, però recordo haver llegit que se li va fondre una barreta de xocolata, no un caramel: http://www.google.es/search?q=chocolate+microondas+Spencer&ie=utf-8&oe=utf-8

Molt bona :-)

Salut!

Dan ha dit...

Ostres. Jo he trobat que era de cacahuet,

http://www.google.com/search?hl=ca&q=+microwave+spencer+peanut+&btnG=Cerca&lr=

però per internet, amb la tendencia que hi ha a repetir informacions sense contrastar gaire no es pot estar segur.
Potser era una barra de caramel de cacahuet cobert de xocolata!
:-)

Joan M. Garcia ha dit...

Una mica tard, però acabo de descobrir aquest bloc. A la Dolors tan sol dir-li que es dificil que Percy notes escalfo a la pell, a menys que els magnetrons foren d'alta potencia, i als anys quaran ta eren dels primers i no gaire potents. De totes maneres, les primeres parts afectades en el cos humà serien els ulls i els testicles. Hi ha que anar en compte de tenir la porta dels forns microones ben neta per què al tancar quede ben segellat.

En quant als metalls, les microones reflexen sobre els cosos metàl·lics, per aquest motiu els magnetrons s'utilitzen pels radars. En un forn, les microones reflexen a les parets i el menjar dipositat en el plat rotatori les abserveix calentant-lo. Si el recipient fora metàl·lic les ones rebotarien i no calentarien adecuadament el menjar, per aquest motiu tampoc es adequat usar paper d'alumini. Encara que ja hi han forns que comencen a comercialitzar-se com a resistents als metalls, és millor evitar-ho.

I sobre tot no conectar l'aparell sense res per escalfar, és la via més segura per fer malbé el magnetró.

Adeu-siau i felicitats per aquest bloc !!