Estratègies per escampar-se

Aquests dies anar a passejar pel bosc ens ofereix un grapat de detalls ben curiosos. Amb la tardor els arbres ja canvien el color verd per totes les tonalitats de marrons, grocs i rojos. El terra s’omple de fulles seques, i podem reviure el plaer de passar per entre elles, arrossegant-les a cada pas com quan érem petits, tot comprovant que hi ha plaers que no minven amb els anys. I, finalment, constatem que ara ja no hi ha flors. L’esclat de colors de la primavera queda lluny. En realitat ara les plantes ja tenen les llavors que cal escampar, i per fer-ho, han desenvolupat una increïble diversitat de formes curioses i estructures estranyes.

El problema de les plantes és el de sempre, que no es poden moure. Ja els complica la vida a l’hora de la fecundació, i per això van inventar-se sistemes més o menys imaginatius com ara les flors per aconseguir que els insectes facin de portadors de les cèl·lules germinals. Però un cop aconseguida la fecundació, quan ja tenen la llavor a punt, és un mal sistema simplement deixar-la caure, perquè aleshores es colonitza molt poc territori.

A més, si és una espècie anual encara, però si la planta ha de viure uns quants anys, no li surt a compte que al seu costat neixin altres plantes que li prendran aigua i nutrients del terra. Millor que germinin una mica lluny!

Aleshores, si ets una planta, sense moviment, sense braços per llençar res, sense músculs, com ho fas per enviar ben lluny una llavor que penja de l’extrem d’un branquilló? Doncs l’evolució ha dotat als vegetals de diferents mecanismes, realment curiosos.

Els fruits són un dels sistemes. Un animal es menjarà el fruit, i amb la femta sortirà el pinyol (la llavor) però ho farà lluny de l’indret inicial. La digestió ajuda a estovar la closca i facilita la germinació i, a més, la llavor caurà envoltada de matèria orgànica que serà un bon aport de nutrients. Un mecanisme ben optimitzat!

L’aigua també pot aprofitar-se. Hi ha llavors que estan situades dins estructures que semblen vasos. Quan una gota de pluja cau a sobre, fa saltar les llavors de l’interior i s’escampen una mica. Amb sort, el terreny mullat arrossegarà la llavor una mica més. A més gran escala, els cocos fan servir l'aigua del mar per anar flotant d'illa en illa.

El foc, sobretot en climes mediterranis, també és un agent útil. Amb el foc, les plantes es moren, però les llavors s’escampen pel territori cremat i regeneren de nou el bosc.

També hi ha plantes que han desenvolupat mecanismes que fan que les llavors s’escampin gracies a una petita explosió. Les beines creixen de manera que es genera una tensió a l’interior, i quan s’assequen, la pressió passa a ser prou forta com per esclatar, llençant les llavors en totes direccions. No és un sistema estrany! Els pèsols s’escampen així.

Però el més evident és aprofitar el vent. Les llavors poden ser molt lleugeres i si els donem un embolcall que faci d’ala poden ser portades pel vent fins distàncies relativament llunyanes. Molts hem agafat les dents de lleó i els hem bufat, intentant que tota la pelussa blanca sortís d’una sola bufada. Doncs cada fragment portava penjant una llavor de la planta que amb la bufera ajudàvem a escampar.

I el cas és que, per guanyar sustentació a l’aire, les llavors han agafat tot un grapat de formes curioses. N’hi ha que recorden les ales d’un helicòpter, i el funcionament no és gaire diferent. Altres tenen grans superfícies, o pèls o fins i tot n’hi ha que semblen tenir plomes. Algunes d’aquestes estructures poden servir per viatjar per l’aire i també per enganxar-se als pèls dels animals, de nou amb idea de ser transportades lluny.

Per això, encara que ja no hi ha flors, una mirada atenta al bosc ens pot mostrar grapats de formes geomètriques ben inesperades. La foto que poso a dalt és l'estructura que més em va sorprendre aquest cap de setmana. Unes llavors amb plomes!

I és que sovint, val molt la pena aturar-se un moment i simplement mirar allò que ens envolta.