Vies d'entrada

Des del principi dels temps, els humans han intentat millorar la salut, combatre les malalties, administrant diferents fàrmacs. Al principi eren productes obtinguts directament de la natura. Plantes, arrels, diferents parts d’animals i altres coses més o menys fastigoses. Després es va anar millorant i es van obtenir extractes, infusions i essències, que augmentaven l’eficàcia o que disminuïen els efectes no desitjats. Actualment la farmacologia és una ciència tremendament complexa i que ofereix unes possibilitats de tractament espectaculars. Disposem de productes difícils d’imaginar fa molt poques generacions.

Però els fàrmacs cal administrar-los. I això comporta un seguit de problemes, perquè no tot pot entrar de la mateixa manera.

La forma més habitual és la via oral. Un medicament ens el podem menjar o beure. És la manera més antiga, clàssica i còmoda. Podem prendre una pastilleta, un xarop o una infusió, podem mastegar unes arrels o xuclar un caramel. El medicament serà absorbit pel tracte gastrointestinal igual que el menjar.

Però de vegades això porta problemes. En el cas dels nens, per exemple, si el xarop té mal gust, fer que se’l prenguin pot ser una petita guerra. Aleshores cal afegir altres coses que emmascarin el sabor. Per això hi ha xarops amb gust a maduixa més o menys aconseguits.

De totes maneres, més enllà de les preferències, encara queda algun problema més difícil d’evitar. L’estómac. Molts medicaments no resisteixen el pas per l’estómac. El suc gàstric els fa malbé, fa que perdin activitat o simplement els digereix com si fossin menjar i ja no queda res per absorbir. Això és el que passa per exemple amb la insulina. És una hormona feta per aminoàcids que és digerida si la prenem per via oral.

Aleshores cal emprar altres vies d’entrada. Una possibilitat són els supositoris, és a dir, la via rectal. La gràcia és que els medicaments aleshores s’absorbeixen directament per la mucosa de l’intestí, sense passar per l’estómac. Per administrar-los es barregen amb algun producte que sigui sòlid a temperatura ambient, però que es fongui a temperatura corporal. Així, en dissoldre's el supositori, el fàrmac pot ser absorbit.

L’altra alternativa per evitar l’estómac és ficar-ho per injecció directament dins el cos. Pot ser una injecció intramuscular, punxada a l’espatlla o a la natja, o bé subcutània, sota la pell amb una xeringa més petita. La intramuscular permet injectar més quantitat de producte i s’absorbeix molt de pressa. Les venetes i els capil·lars que irriguen la musculatura capten el medicament i de seguida el reparteixen per tot el cos. En el cas de la subcutània, com que la pell té menys irrigació, el producte arriba a l’organisme més lentament. Això de vegades ja va bé. Pot interessar posar una injecció d’hormones i que vagin absorbint-se lentament de manera que durant unes quantes hores tinguem uns nivells alts en sang.

L’altra via, ràpida, radical, efectiva i segura és la injecció intravenosa. Aleshores segur que el medicament arriba a la sang i es reparteix per tot el cos immediatament. El problema, és clar, és que cal posar una injecció en condicions d’esterilitat, amb material especial i per personal entrenat. Als hospitals ho fan rutinàriament i és la via preferida en cas d’emergències, quan no et pots permetre esperar l’absorció del medicament. Però no és una via molt habitual.

Una altra via curiosa és la sublingual. A les pel·lícules acostumaven a sortir alguns personatges amb problemes cardíacs que tenien pastilles de nitroglicerina, un potent vasodilatador. Quan semblava que tenien un infart es posaven la pastilla sota la llengua. La raó és que sota la llengua hi ha moltes venes i el medicament es pot absorbir directament i arriba a la sang en pocs segons. Una altra virtut d’aquesta via és que el medicament no passa per l’estómac, però tampoc pel fetge, que també acostuma a destruir molts fàrmacs.

I encara n’hi ha més, com la via inhalatòria, que es fa servir en casos d’asma per posar un broncodilatador directament als bronquis. O la transdèrmica, que són els pegats de nicotina o d’hormones, quan interessa una absorció molt lenta però molt perllongada en el temps.

Però no s'acaba aquí. Hi ha moltes altres vies. Intravaginal, intraperitoneal, intranassal, intracardíaca, articular, conjuntiva...

Cada cas té uns requeriments, i la feina dels farmacòlegs ha sigut anar optimitzant vies d’entrada, evitant obstacles i facilitant la vida als malalts. Tot un repte que generalment han superat brillantment.