Aprofitant fins la darrera gota

A l’Estació Espacial Internacional han arribat millores. Acaben de pujar fins allà dalt uns quants equipaments nous que permetran augmentar el nombre de persones que hi treballaran i que alhora optimitzarà el rendiment en el tractament de les deixalles. Entre les novetats destaca un equip per obtenir aigua purificada a partir de l’orina dels astronautes. Naturalment això ha fet molta gràcia i els medis de comunicació se n’han fet ampli ressò!

Però és que resulta inevitable fer un gest de fàstic quan ho penses. Es beuran la pròpia orina? O pitjor encara, l'orina dels companys? Ecs!

Encara que si ho pensem un moment, ens n’adonem que no és cap ximpleria. De fet, jo creia (erròniament) que ja feia temps que ho feien això. Una persona necessita força aigua per viure i a una nau espacial tampoc hi ha tant lloc. Si alguns astronautes passen mesos a l’espai, com ho fan per portar tota l’aigua requerida?

I d’altra banda, encara que ens faci angunia, en el fons, tota l’aigua que bevem ja ha sigut orina en algun moment del cicle de l’aigua. El que passa és que s’ha destil·lat en evaporar-se, s’ha filtrat per les roques, s’ha refiltrat per alguns vegetals i s’ha purificat en plantes potabilitzadores. I al nostre país també hi ha pensat depurar aigua de clavegueres per reintroduir-la al circuit d’aigua potable, igual que ja es fa a moltes ciutats del món. De nou, hem de ser conscients que l’aigua que baixa pels rius i que potabilitzem ja arrossega els residus de les poblacions de riu amunt, de manera que fins ara res de nou. Sempre hem begut aigua que, en part, prové d’orina d’altres persones o animals.

A l’estació espacial l’únic que faran és repetir aquest procés, però més ràpidament.

I en el fons, el que fem és jugar amb les paraules. L’aigua és aigua. Si a l’orina se li treu tot el que no és aigua, no queda res més que H₂O, indistingible de la més pura que podem imaginar. Potser els seguidors estrictes d’algunes teories homeopàtiques poden no veure-ho clar del tot, perquè si l’aigua tingués realment memòria ja seria una altra cosa. Encara que, de totes maneres, com deia abans, aquí ens trobem amb el mateix fet, però a més gran escala.

Fins ara, el que feien si que era reciclar l’aigua de l’orina, però la que obtenien no la feien servir per beure sinó descompondre-la elèctricament en hidrogen i oxigen. L’hidrogen el llençaven i l’oxigen l’afegien a l’atmosfera de la nau. De manera que podríem dir que els astronautes “respiraven” el seu pipí. A la pràctica és un sistema per estalviar oxigen.

D’aigua, cada vegada que pujava una missió portava uns quants bidons. Una altra part es reciclava de la humitat ambiental de la nau. Aquesta humitat provenia de la suor i l'alè dels astronautes, i permetia reduir considerablement la quantitat d’aigua que calia pujar cada vegada. De nou, es tracta de reciclar i d’aprofitar el cicle de l’aigua. Ara simplement ho faran d’una manera més eficient. L’aigua es filtrarà, destil·larà i se li afegirà una mica de iode per esterilitzar.

Com ha dit un dels enginyers, el sistema simplement transforma el cafè d’ahir en el cafè d’avui. I aquest cafè d’avui servirà també per preparar el cafè de demà.

Tot plegat simplement ens recorda que una nau espacial és, bàsicament, un ecosistema tancat en el que cal reproduir els cicles que passen a la Terra.

Però aquesta no és l'única cosa que canviaran a l’estació. A més algun equip per fer exercicis també disposaran de dos dormitoris-cubículs nous i d’un segon lavabo. Imprescindible si en aquell espai hi han de conviure sis persones.