Les "Y" enganxoses

Una de les paraules que amb més èxit han passat de l’àmbit acadèmic a l'ús normal és “anticossos”. En general, tenim clar que per defensar-nos de les infeccions de bacteris i virus el nostre cos fabrica anticossos que ataquen i destrueixen als invasors. També sabem que si ens fem una ferida i no estem vacunats del tètanus, ens posen immunoglobulines per protegir-nos. I encara que el fet de tenir dos noms sigui confús, les immunoglobulines són precisament, anticossos. Tot i que, en realitat, els anticossos no maten ni destrueixen als microbis. La seva funció és vital, però lleugerament diferent.

Inicialment es va veure que a la sang hi havia proteïnes de diferents tipus i aviat es va fer una classificació entre dos tipus: l’albúmina, que és la més abundant, i les globulines, que són tota la resta. Mentre que l’albúmina era un tipus concret, les globulines era una família amplia que complia moltes funcions i una d’elles era la defensa contra els microorganismes. Per classificar-les es va fer servir una tècnica anomenada electroforesi, que consisteix bàsicament en posar les proteïnes en una superfície, aplicar un camp elèctric i deixar que es desplacin de manera que poc a poc s’aniran separant segons la mida i la càrrega elèctrica.

Quan es feia això, apareixien uns quants grups de globulines que es van denominar amb lletres gregues. Per això hi ha les globulines alfa, les beta i les gamma. Precisament les gamma-globulines van resultar ser les que tenien que veure amb la defensa del cos i el sistema immunitari. I és per això que també en diuen immunoglobulines.

Anticossos, gammaglobulines, immunoglobulines..., molts noms per la mateixa cosa.

Durant molts anys s’ignorava la forma que tenien. Simplement sabíem que si a un cultiu de bacteris s’hi afegien anticossos, els bacteris s’anaven enganxant els uns amb els altres. Un altre efecte era que si hi havia cèl·lules del sistema immunitari, atacaven amb molta més ferocitat als bacteris en presència d’anticossos que no pas si no n’hi havia. Semblava que els anticossos s’unien als invasors i feien de senyal per al sistema immunitari indicant allò que calia destruir.

Als anys 50 van fer una pel·lícula “Viaje alucinante” amb guió d’Isaak Asimov, en la que uns científics eren miniaturitzats i injectats en el cos d’un pacient per curar un coàgul de sang que tenia al cervell. En un moment donat sortien del submarí en que viatjaven per les venes i la Raquel Welch danyava unes cèl·lules. Aleshores venien els anticossos i se li enganxaven per tot arreu. Aquells anticossos de la pel·lícula eren com trossos de tela deformes que es tiraven sobre la protagonista. L’Asimov hi va posar alguna pega i va indicar que si eren globulines potser havien de ser més arrodonits. Però el cas és que no tenia ni idea de com eren en realitat. De totes maneres, van quedar tal qual perquè com va dir-li el director: “No passa res. Amb Raquel Welch a la pantalla, qui es mira els anticossos?”

Però mica a mica van anar-se esbrinant més coses dels anticossos. Primer es va veure que no eren una proteïna simple, sinó que estaven fets per quatre components que en determinades condicions es podien separar. A cada anticòs hi havia dues cadenes de proteïna més grans i aparentment idèntiques i altres dues de més petites, també iguals entre si. Per això es van anomenar cadenes pesada i lleugera.

I quan finalment els microscopis electrònics van tenir prou desenvolupament es van poder obtenir imatges d’anticossos. Tenien una forma curiosa. Com una Y grega. (aquí podeu veure un esquema)

Ara ja comprenem com funcionen. Els dos extrems de dalt de la Y són diferents per cada un dels anticossos que podem fabricar. I és aquesta part la que reconeix algun fragment del virus, del bacteri o del que sigui aliè al nostre cos i contra el que cal actuar. Funcionen com una clau un pany. Si troben la peça que encaixa s’hi enganxen. I com que cada Y té dos punts d’unió, pot unir-se a dos indrets del virus, o a dos virus diferents (però del mateix tipus) de manera que queden enganxats entre si per un anticòs. Al final, si hi ha molts anticossos, van enganxant més i més virus per fer un complex gran.

I la part de baix de la Y és la que reconeixen les nostres cèl·lules i que els serveix de punt d’ancoratge per atacar allò al que els anticossos estiguin units.

Per tant, les feines estan repartides i estrictament els anticossos no ataquen als invasors. Únicament s’hi enganxen i els “marquen”. D’altra banda, les cèl·lules del sistema immunitari el que fan és enganxar-se per l’altre costat als anticossos i destruir allò al que s’han unit. Sigui el que sigui.

Un exemple genial de com d’eficaç pot ser treballar en equip!