Aroma provençal

Cada indret del món té uns trets particulars i característics que el fan diferent de la resta. Amb ells es generen, per bé i per mal, tots els tòpics i la personalitat dels paisatges. Els penya segats de la Costa Brava, els camps de blat amb molins de La Mancha o els camps de tulipes d’Holanda. Doncs si una imatge pot definir i simbolitzar la Provença francesa és la dels camps de lavanda.

Passejar per aquests camps quan han florit és tot un plaer pels sentits. El color que s’estén quilòmetres al voltant, el brunzit de milers d’abelles que van movent-se de flor en flor i, sobretot, l’aroma embriagador de la lavanda fan que et puguis arribar a sentir en pau amb el món.

Molts vegades les plantes guanyen interès comercial en indrets allunyats del seu origen geogràfic, però en el cas de la lavanda no ha sigut així. La lavanda, espígol o també lavàndula, és originària d’aquestes contrades mediterrànies i ja era apreciada pels antics romans, que a més de bastir imperis, també sabien viure d’allò més bé. Ells van ser els primers, al menys que en tinguem notícia, a fer-la servir en els banys per aromatitzar-los i per aprofitar les propietats relaxants de l’aroma de lavanda. Possiblement sigui per aquest motiu el nom de lavanda, que antigament es deia lavandarius, derivat del llatí “lavare”, que vol dir rentar.

El nom botànic és Lavandula angustifolia, però cal vigilar perquè de lavandes n’hi ha moltes espècies, com la Lavandula stoechas, L. latifolia, L. dentata, L. viridis, L. pinnata,... cada una amb les seves característiques particulars i la seva utilitat única.

Això de les bossetes amb flors de lavanda per donar bona olor a indrets tancats (sobretot armaris) no és un invent dels venedors de souvenirs francesos. En realitat s’ha practicat durant segles a tota Europa amb resultat sempre refrescants.

A més, la lavanda va tenir un cert èxit durant l’epidèmia de pesta negra que va delmar Europa a l’edat mitjana. Era la base d’alguns dels remeis que es van fer servir en aquells temps, però que tenia un cert fonament. L’olor de la lavanda allunya les puces, que eren les que transmetien la malaltia, de manera que en això la van encertar, si més no, una mica.

Això era perquè, com acostuma a passar, la planta fabrica aquests compostos no amb la intenció de fer-nos la vida més agradable sinó precisament amb idea d’allunyar els insectes. Realment no n’hi ha gaires que puguin alimentar-se de plantes amb una concentració tan elevada d’olis essencials.

Tot i així, cal una tona de plantes de lavanda per aconseguir nou quilos del seu oli essencial. Encara que actualment, els compostos de lavanda ja es fan per síntesi química, i el seu conreu està com a mínim estancat. Ah!, i allò que dóna més rendiment no son tant les flors com les fulles i les tiges. Les flors fan bonic, però la resta de la planta fa més olor. Com sempre, no és tracta d’un compost únic, sinó d’una barreja d’essències, que en el cas de la lavanda inclouen linalool, acetat de linalil, geraniol, cumarí, furfural i borneol, en proporcions que poden modificar-se subtilment per aconseguir un aroma més o menys intens.

Però en tot cas, allò que no té preu és la calma que s’experimenta un dia tranquil, a un poblet de la Provença, mirant els camps de lavanda mentre, a l’ombra et regales amb un vas de Pastis sense gens de pressa.