El límit per trasplantar

Les coses són molt diferents vistes a distància o des de la proximitat. Allò que de lluny sembla una línia clara i nítida, a mida que t’hi acostes esdevé una franja amb límits desdibuixats. I el problema sorgeix quan malgrat tenir clar que no hem de creuar la línia, en apropar-nos ens trobem amb fronteres poc precises. Això ha passat aquest estiu en un hospital de Denver. I la línia desdibuixada és la que separa la vida de la mort.

Un equip de cirurgians ha publicat un treball en el que descriu un nou avenç en el camp de la cirurgia de trasplantaments. Els trasplantaments són un avenç fabulós de la medicina, però a la pràctica resulten situacions molt dures, perquè per fer-lo, per salvar algú, cal que algú altre mori. La situació d’esperar la mort d’algun ésser humà per poder salvar la vida sempre resulta complexa. Però en aquest cas encara és més angoixant, perquè es tracta de trasplantaments en nadons.

El que passa és que encara hi ha criatures que moren per complicacions en el part. I en aquests casos és pot realitzar el trasplantament de diversos òrgans per salvar la vida a altres nadons que neixen amb alguna malformació o malaltia irreversible. Actualment ja es poden fer amb èxit trasplantaments de ronyó, de fetge i fins de pulmó a nadons. També es fan trasplantaments de cor, i aquest ha sigut el cas que s’ha publicat i que ha encès un cert debat ètic.

Per iniciar un trasplantament cal que passi el mínim temps possible des de la mort del donant, ja que els òrgans comencen a deteriorar-se molt ràpidament. El problema és determinar exactament en quin moment té lloc la mort. Abans era fàcil. Quan el cor deixava de bategar. Però ara els límits són menys clars. Normalment el límit és la mort cerebral, quan el cervell deixa de funcionar. Això és així perquè podem mantenir un cor bategant o uns pulmons respirant de manera artificial, encara que la persona ja “no hi sigui”.

En aquest cas el que es va fer va ser definir la mort a partir del moment de la “aturada cardiorespiratoria” en tres nadons. Cal tenir clar que era una situació irreversible. Els nadons havien patit asfixia durant el part per problemes amb la placenta o per altres complicacions, de manera que no hi havia esperança de salvar-los i els pares van donar el consentiment per la intervenció (i prefereixo no imaginar gaire quins moments tan terribles devien passar).

De manera que es van fer tres trasplantaments de cor, que van permetre salvar la vida a tres nadons que sense aquests cors tampoc haurien sobreviscut. La paradoxa és que la mort dels donants s’havia definit justament per una aturada cardíaca. Però aquests cors, que estaven tan aturats com per considerar morts als nens, van poder “reactivar-se” per fer el trasplantament.

A més, el protocol habitual és declarar la mort per aturada cardíaca després de trenta minuts d’intentar reanimar al pacient sense èxit. Aleshores es poden fer trasplantament d’altres òrgans, però no del cor, ja que és justament el que ha fallat. I per assegurar que l'aturada és irreversible cal esperar cinc minuts en el cas dels adults. En realitat mai s’ha vist que un cor es recuperi espontàniament després de 60 segons d’aturada, per això inicialment es va proposar esperar dos minuts, però al final es va preferir esperar cinc minuts per tenir més garanties.

Però el grup de Denver van optar per reduir els temps, sempre més enllà dels seixanta segons, però menys de l’establert. Dos minuts en el primer trasplantament i 75 segons en els altres dos. Així augmentaven les possibilitats de recuperar els cors.

I el dilema ètic està servit. Encara que la situació fos irreversible, un fet que ningú posa en dubte, estaven realment morts els donants? Com més esperem, més segurs n’estarem, però alhora, les probabilitats de fer el trasplantament amb èxit aniran disminuint. En aquest cas els temps van ser menors de l’habitual, i els cors que van marcar el punt de la mort, després van tornar a bategar.

Com sempre, a mida que les tècniques milloren, cal anar reconsiderant els procediments i les implicacions ètiques. És evident que cal establir una línia definida que marqui quan i com es pot procedir a l’extracció dels òrgans, i que això s’ha d’anar revisant periòdicament. Els autors del treball apunten que “ara hi ha tres nens vius. Sense el trasplantament hi hauria sis nens morts”, però el debat ha de ser una mica més profund que tot això.

Resulta imperatiu arribar a un consens, encara que evidentment no és un tema fàcil. Entre moltes altres coses, perquè cal marcar una línia definida allà on hi ha una zona desdibuixada.