Il·lusions

Malgrat que creiem veure les coses tal com son, la realitat és bastant més subtil. En realitat el món que veiem és simplement una construcció feta pel nostre cervell a partir de determinats estímuls captats per uns òrgans sensorials especialitzats. El món que veiem, tot el que ens envolta, en realitat no és com el veiem. És molt diferent. Per exemple, si enlloc de tenir ulls amb cèl·lules capacitades per captar radiacions en l'espectre del visible podéssim recollir informació sobre els infrarojos, els ultraviolats o les ones de ràdio veuríem un cel completament diferent. Creuríem viure en un planeta diferent del tot.

De manera que únicament captem una part de la realitat, i aquesta part que captem, a sobre, la processem de maneres intrincadíssimes al cervell per poder construir una imatge mental. Això es posa de manifest en persones que han patit alguna lesió al cervell, però també ho podem experimentar gràcies a les il·lusions òptiques.

Mireu la figura de dalt. Amplieu-la si voleu. Sembla que les rodes estiguin en moviment, però en realitat estan absolutament quietes. I si fixem la mirada en un punt podem comprovar que a la figura no s’hi mou res. En realitat és amb la visió perifèrica que captem el moviment. I tot i saber que es tracta d’una il·lusió l’efecte és molt intens.

El problema és al cervell. Els nostres ulls ja capten correctament la imatge, l’efecte es dóna durant el processat mental de la imatge. Simplement estem enganyant algunes de les neurones implicades.

En realitat, d’il·lusions òptiques n’hi ha de molts tipus i els mecanismes implicats són diferents. N’hi ha que enganyen la retina, altres distorsionen el sentit de profunditat del cervell, altres creen imatges ambivalents que el cervell no troba manera d’encaixar...

La de les rodes té a veure amb unes neurones anomenades neurones selectives de direcció. La informació que envia la retina arriba a diferents zones del cervell, i hi ha grups de neurones que s’ha vist que es posen a enviar senyals únicament en determinades situacions. Algunes responen a línies horitzontals, altres a verticals, algunes ho fan si la imatge es fa gran o es fa petita, i n’hi ha que responen en cas que es detecti moviment, és a dir: que immediatament després d’activar-se una zona de la retina, s’activi la zona del costat.

Posteriorment, altres parts del cervell s’encarreguen de reunir tots aquests senyals neuronals i, d’una manera que encara no coneixem gens be, fabricar el que experimentem com a “imatge mental”.

Doncs en el cas de les rodes de la figura, el que passa és que les diferents intensitats dels colors (l’engany funciona també en imatges en tonalitats de grisos) fan que els senyals detectats en una zona i la del costat arribin al cervell una mica abans els uns dels altres. I això, activa una mica les neurones de direcció i fan que en la integració final, el cervell ho interpreti com a “moviment”.

L’engany no és perfecte, per això únicament es dóna en la zona de visió perifèrica, on la qualitat de la imatge és menys detallada, però el resultat final és notable. Tant, que hi ha qui experimenta mareig i nàusees en mirar la figura.

Però en tot cas, el més interessant és que aquestes imatges ens recorden que en realitat allò que diem “nosaltres” es troba situat dins la cavitat cranial, i que tot el que experimentem ho fem a distància, comunicant-nos de manera imperceptible amb l’exterior a través de sensors, detectors i processadors repartits pel nostre cos. Un cos que no deixa de ser una màquina que fem servir per interactuar amb l’exterior.

En el fons, no deixem de ser titellaires que movem el cos a través d’uns fils fets de senyals nerviosos.