No m'agraden els coloms!

Tots els excessos són dolents, i això explica el que em passa amb els coloms. A les ciutats n’hi ha un excés, hi són per tot arreu, deixen el terra ple de cagarades i els trobes morts o agonitzant a les voreres en una imatge que m’agradaria estalviar-me. Amb tot això ja podeu deduir que soc d’aquells a qui no els agraden els coloms.

La culpa no és d’aquests ocells sinó de la gran abundància que n’hi ha a les ciutats. I això sembla que és una norma general arreu del món. Junt amb les rates i les paneroles, els coloms són dels animals que millor s’han adaptat a viure en ambients humans. A més, els humans hi hem col·laborat ja que la cria de coloms és una activitat antiga i molt estesa. Ocasionalment alguns dels coloms criats s’escapen i formen noves colònies a noves ciutats.

Probablement la clau de perquè els agraden tant les ciutats sigui el fet que originàriament el colom comú Columba livia feia els nius en penya segats propers a la costa. Com que les parets verticals dels edificis ofereixen un indret semblant al d’un penya segat, els va ser molt fàcil adaptar-s’hi a viure. Amb l’avantatge que no hi ha gaires depredadors i que els humans tenen el curiós costum d’oferir molles de pa o grans de cereal.

Però malgrat que en parlar de coloms acostumem a pensar en els grisos de les ciutats, la família dels coloms inclou moltes espècies. Una mostra de la seva capacitat d’adaptació. A més, els criadors han anat seleccionant caràcters particulars per generar un ampli ventall de noves varietats d’allò més espectaculars en un exemple de les possibilitats de la selecció artificial. Darwin mateix va ser un gran aficionat a la columbofília i moltes vegades posava l’exemple dels coloms per explicar com, a partir d’una varietat original i seleccionant determinats característiques generació rere generació es podia acabar per obtenir organismes molt diferents del tipus original.

Però així com uns pocs coloms poden ser macos i vistosos, les grans acumulacions urbanites poden representar un risc sanitari i una agressió al llegat monumental de les ciutats. I sobretot per culpa de les defecacions dels animalets.

El problema sanitari és que els coloms poden transmetre malalties que afecten als humans com la histoplasmosi o la psitacosi. Les cagarades dels ocells infectats per virus, fongs o bacteris contenen microorganismes infecciosos. Quan s’assequen i es desfan en forma de pols que el vent s’emporta, podem respirar aquests microorganismes. Si ho fem en gran quantitat o tenim un estat immunitari afeblit pel que sigui, és possible agafar alguna d’aquestes malalties. Naturalment això és més probable en indrets on s’hi acumulen molts d’aquests ocells. Per exemple, les botigues d’animals o, pitjor, el balcó de la veïna que els dóna menjar i on s’hi amunteguen piles de coloms en un garbuix de plomes, becs, potes i cagarrutes.

Però aquestes caques de colom comporten un altre problema. Són molt àcides perquè conten una concentració elevada d’àcid fosfòric i úric. Per això, quan els encantadors animalons omplen un monument amb els seus records, a més de l’efecte estètic que queda, la pedra es va desfent per acció d’aquests àcids. Fins i tot vaig llegir una vegada (però no ho he pogut confirmar) que molts coloms tenen les potes danyades i els falten dits i això no és per cap malaltia sinó per l’efecte àcid de les seves pròpies caques que cauen sobre les seves potes o que trepitgen quan viuen en grans grups.

Per això els ajuntaments han de recórrer a sistemes de control, capturant amb grans xarxes un cert nombre d’ocells per alleugerir la pressió que fan sobre el medi ambient urbà, promovent la presencia de rapinyaires a les ciutats, o instal·lant sistemes per espantar-les. Uns mètodes que tenen una eficàcia limitada i que serveixen sobretot per corregir excessos puntuals durant un temps. I que a sobre són molt criticats per persones que consideren una crueltat capturar els coloms d’aquesta manera. En realitat no hi ha altra manera de controlar la població, i si no féssim res si que ens arriscaríem a patir problemes sanitaris més importants.

Doncs això. Un parell de coloms al camp poden ser encantadors, però els grans estols que actuen com una massa palpitant a llocs com la plaça Catalunya de Barcelona o a la plaça Sant Marc a Venècia, els trobo una imatge ben desagradable.