Aigua, memòria i histamina

Ahir parlava de la histamina i això resulta un excel·lent motiu per tractar un tema del que ja he parlat en alguna ocasió i que compta amb algun entusiasta seguidor per aquestes llars. Parlo de la “memòria de l’aigua”. La relació amb la histamina no és cap invent. Va ser justament un experiment en el que es mesurava l’alliberament d’histamina per part de mastòcits i basòfils el que va donar lloc a la hipòtesi de la memòria de l’aigua.

La història va començar a França, al laboratori del doctor Jacques Benveniste. Van dissenyar un experiment en el que induïen l’alliberament d'histamina per part de basòfils quan els tractaven amb uns anticossos (concretament anti IgE) que actuaven com si fossin al·lergens. Aquest és un sistema ben conegut per fer estudis sobre al·lèrgies i hipersensibilitat.

El que van fer va ser anar diluint la mostra d’anticossos per veure si seguien activant als basòfils. Agafaven la preparació i la diluïen a la dècima part. L’agitaven fins que quedava ben homogènia i tornaven a diluir-la a la dècima part, de manera que teníem la centèsima part de la inicial. I així van fer-ho fins a dues centes vegades. El que passa és que amb tanta dilució ens quedarà menys d’una molècula d’anticòs per litre d’aigua. De manera que, en la majoria de tubs, simplement no hi quedarà res més que aigua.

El comportament dels anticossos al principi sembla normal. Com més diluïm, menys efecte tenen sobre els basòfils. Però sorprenentment, quan les dilucions eren molt extremes, els basòfils tornaven a deixar anar histamina. En Beneviste sabia perfectament que ja no li quedava gens d’anticòs a la preparació, de manera que va proposar que l’aigua conservava alguna memòria de les substancies que havia tingut dissoltes.

Naturalment això trenca completament amb el que sabem del comportament dels àtoms, de les lleis de la química i de tot el que entenem sobre el comportament de la matèria. Tot i així, l’article que va escriure va ser publicat a la prestigiosa revista Nature. Un fet que va alegrar molt als seguidors de l'homeopatia.

Però hi ha un parell de coses a considerar. La revista va escriure un afegit en el que indicava que aquelles dades eren tant sorprenents que mereixien ser publicades per si algú podia proposar alguna explicació que encaixés en els coneixements actuals sobre la química i la biologia. I també, per veure si altres laboratoris poden reproduir l’experiment.

I aquí va començar a desinflar-se la cosa. Ningú va poder repetir aquell experiment. I quan es va enviar una comissió al laboratori del doctor Beneviste, tampoc van veure clar que els resultats que obtenia fossin aquells que deia que obtenia. Per exemple, per mesurar si els basòfils alliberaven histamina, no mesurava la histamina alliberada sinó que tenyia la histamina de dins els grànuls de les cèl·lules i contava les que seguien amb aspecte no activat. Una manera molt menys elegant de fer les coses i que incorpora més errors. Podia simplement mesurar la histamina del medi i mirar si augmentava.

Cal dir que també es va criticar la comissió que va avaluar el treball. Els seus membres, (que eren l’editor de Nature, un expert en errors científics i un conegut prestidigitador) no eren experts en el tema i la composició pressuposava que hi havia alguna cosa fosca a investigar.

Però també l’equip de Beneviste era sospitós. Alguns dels membres del seu laboratori estaven contractats per... laboratoris homeopàtics! Ells es van defensar dient que no estaven condicionats per això, però l’experiència amb els resultats finançats per la indústria del tabac fa que siguem una mica escèptics sobre la independència dels investigadors respecte de qui els paga el sou.

En tot cas, hi ha qui acusa als científics de negar-se a acceptar els treballs trencadors de Beneviste, de no voler obrir la ment a noves idees i de criminalitzar aquells que no segueixen el corrent establert.

El cas, però, és que ningú ha pogut reproduir aquells resultats, que la metodologia que va fer servir incorpora errors que justificarien que interpretés malament el que estava veient i que membres del seu equip no eren tot l’objectius i independents que seria desitjable.

Tot plegat no és infreqüent en ciència. Moltes vegades surten resultats estranys que després no es poden tornar a obtenir. O se t’escapen errors que no detectes fins que algú de fora t’ho fa notar. Això és el dia a dia de la ciència. Però com que en aquest cas el prestigi de l'homeopatia estava en joc, els ànims es van escalfar molt. Massa. A sobre, alguns defensors de l'homeopatia tenen uns arguments que tampoc ajuden gaire a mantenir una discussió seriosa.

Al final, però, seguim sense cap dada que doni suport a la memòria de l’aigua. Llàstima, perquè com va dir algú amb bon humor. Si això fos cert, n’hi hauria prou de prendre aigua pura destil·lada per curar-te. Després de tot, aquesta aigua tindria una dilució infinita... de tots els compostos possibles.