El bec del tucà

Un parany típic dels tests a les entrevistes de treball o similars és demanar com fer una determinada tasca amb una eina que no està dissenyada en absolut per allò. La clau és recordar que les coses poden tenir més funcions. Amb unes tisores podem fer un pèndol, un martell pot servir de pota d’un moble o un rellotge es pot emprar per fer reflectir la llum. Si ens limitem a pensar en allò que és la principal funció ens estem limitant notablement.

Aquesta és una manera d’afrontar els problemes que aplica a moltes situacions, i quan observem la natura és important tenir-ho present. En tot cas l’evolució si que ho fa sovint això de donar noves funcions a òrgans amb una utilitat diferent.

Un exemple d’això ha sortit a la llum fa poc amb el bec del tucà. Aquests són uns ocells espectaculars sobretot per l’enorme bec que presenten. És un apèndix desproporcionat completament. Tant que costa entendre per quin motiu al llarg de les generacions s’aniria afavorint per la selecció natural un creixement tant descomunal. El mateix Darwin ja ho va notar i va suggerir que potser estava relacionat amb un mecanisme de selecció sexual. Potser els tucans és prenen massa en serio allò de “la mida importa” i com més gran el tinguin, més fàcil els serà aconseguir parella per reproduir-se.

No seria impossible ja que altres animals, com els paons o els quetzals, mostres també òrgans anòmalament grans i això els dóna preferència a l’hora de triar parella. En tot cas, el que sembla clar en el cas dels tucans és que tenir un bec d’aquestes dimensions no els aporta cap utilitat notable a l’hora de menjar. Amb becs molt més petits molts altres ocells se’n surten perfectament.

Però la clau sembla que no té res a veure ni amb el menjar ni amb el sexe. En realitat el bec del tucà fa una funció molt similar a les orelles dels elefants!

I ara cal recordar, de nou, que les coses poden tenir més funcions de les que sembla d’entrada. Evidentment les grans orelles dels elefants no serveixen únicament per escoltar. Els grans pavellons auditius, especialment en el cas de l’elefant africà, fan una altra funció que no té res a veure amb escoltar millor els sorolls de la sabana. Tant el bec del tucà, com les orelles de l’elefant serveixen sobretot per regular la temperatura corporal de l’animal.

Això de mantenir la temperatura del cos sembla poc important, però tot el metabolisme en depèn. Els ocells i els mamífers paguem un alt preu energètic per tal de mantenir-nos a una temperatura òptima. Altres animals han d’esperar a que la temperatura ambient els escalfi el cos abans no puguin fer res de profit, però nosaltres podem fer i desfer sempre. El problema, a part de la gran quantitat d’energia que fem servir només per mantenir-nos al voltant dels trenta set graus, és que el marge que tenim de variació no és gaire gran. Uns pocs graus de menys i entrem en letargia i amb risc de morir per hipotèrmia. Però tres o quatre graus de més ens poden causar la mort per desnaturalització de moltes proteïnes. Per tant, calen mecanismes molt eficients per captar calor o per eliminar l’excés. Per pujar la temperatura podem augmentar el metabolisme, augmentar l’activitat física, tremolar i generar calor amb sistemes especialment dissenyats per fer-ho. Però costa molt més refredar-nos. Suar és una opció, molt cara en aigua, però útil. Els gossos el que fan es ventejar i treure la llengua, que està molt vascularitzada i en refredar-se, també refreda la sang que passa per allà.

I amb la llengua dels gossos ja veiem la idea. Cal una superfície molt gran i molt vascularitzada per on la calor que porta la sang es pugui transferir a l’ambient. Això és el que fan les grans orelles dels elefants i, pel que acaben de descobrir, també els becs dels tucans.

Aquests becs no són una simple estructura dura i sòlida sinó que tenen un gran nombre de vasos sanguinis que passen a prop de la superfície. Quan han obtingut imatges tèrmiques d'aquests ocells s'ha vist que, segons la temperatura del cos, l’ocell pot fer que hi circuli més o menys sang i així refredar més o menys el cos. Un sistema útil, regulable i que aprofita un altre òrgan per fer una nova funció.

I també una bona mostra que l’evolució el que fa és aprofitar el que ja hi ha per adaptar-ho a les noves necessitats.