equilibri trencat

Imagineu que fa uns anys cobràveu per fer la vostra feina trenta euros l’hora. I imagineu tot seguit que ara el que cobreu és vint cèntims l’hora. Segurament tots coincidirem en que tenim un problema. Sobretot si abans vivíem sense dificultats, però sense anar sobrats. No es pot pretendre que et rebaixin el sou a una centèsima part del que cobraves i que tot segueixi com si res.

Doncs aquest és exactament el problema que afronta el delta de l’Ebre.

Fa un segle, abans que es construïssin els embassaments de Mequinensa, Riba Roja i Flix, al delta de l’Ebre hi arribaven 30 milions de tones de sediments cada any. Però ara els sediments queden retinguts als embassaments, i al delta hi arriben únicament poc més de dues-centes mil tones anuals.

I un delta no és com una muntanya. Un delta és un terreny en equilibri entre el material que aporta el riu i aquell que s’emporta el mar. A l’Ebre, el mar li segueix prenent la mateixa quantitat que sempre. Si el riu en porta menys, no costa gaire adonar-se del problema. Simplement un equilibri s’ha trencat i el sistema ha entrat regressió. A sobre hi ha el petit detall de la pujada del mar causada per l’escalfament global. Però sense això també hi hauria un problema seriós.

La causa del problema són, evidentment, els embassaments. Però això no vol dir que els haguem d’eliminar. Els embassaments es van fer per resoldre altres problemes. Com és habitual, cada solució genera nous conflictes ja que no hi ha res gratis o que no tingui efectes secundaris dolents. Calen embassaments com a reserva d’aigua, per generar energia hidroelèctrica i per controlar les avingudes del riu. Però també calen avingudes de tant en tant. I cal que aquestes riuades portin alguna cosa més que aigua. L’aigua és necessària per mantenir frenada l’entrada d’aigua salada fins als aqüífers. Però amb aigua no n’hi ha prou. Els sediments són l’aliment del delta, i això és el que li manca des de fa anys.

Fa poc va sortir la noticia d’una possible solució. Fer un mur de ciment al voltant del delta per evitar la seva erosió. D’entrada no sona gaire be això de barrejar el ciment amb la preservació, però sempre serà millor que ignorar el problema. La qüestió és com es faria exactament. Un delta no és el millor lloc per construir-hi estructures gaire estables. Abans o després el mar acaba per emportar-s’ho tot alhora que ens recorda qui és el més fort en aquesta lluita. No vull dir que sigui una mala solució. La veritat és que no conec prou els detalls com per fer-me’n una opinió. I els detalls són molt importants.

Però no puc deixar de tenir la sensació que es tracta d’un pegat. El problema de fons segueix sent el mateix. La manca de sediments. Si n’arribessin prou ja no caldria murs, ni ciment ni cap solució provisional.

En teoria es podrien generar aportacions de sediments fent el que es diuen “crescudes d’arrossegament”. Simplificant la cosa, es tractaria de buidar completament el pantà de Flix, el del final de tot. Amb aquest buidat total si que sortirien, per les comportes inferiors, una quantitat important dels sediments que hi ha acumulats. Uns sediments que permetrien al delta recuperar part del material que li cal.

Hi ha molts detalls tècnics a considerar, és clar. Quin percentatge dels sediments realment es mobilitzarien, quina quantitat seria aprofitable pel delta, quin impacte tindria en els organismes que viuen al riu, quin cost econòmic implicaria tota l'operació. Molts detalls, però que els que hi entenen poden calcular. De fet no és cap invent estrany i aquesta mena de crescudes s’han fet a molts embassaments, normalment per buidar-los de sediments, ja que si se n’acumulen massa la capacitat de guardar aigua disminueix molt.

Una crescuda com aquesta té alguns avantatges afegits. Per exemple, seria una bona manera de reduir la població d’espècies invasores, com el musclo zebrat o altres. I la capacitat del pantà tornaria a augmentar. Potser la pesca també milloraria ja que amb els sediments hi ha molts nutrients. Però també té inconvenients a més de l’impacte sobre l’ecosistema. Una riuada sempre és un daltabaix pels pobles de la ribera, pels conreus i per moltes activitats que es fan al riu.

I a sobre, ara resulta que amb la descoberta dels fangs tòxics dipositat a rel de l’activitat d’algunes indústries, això no es podrà fer si no s’han retirat tots aquests sediments abans. No és qüestió d’enviar riu avall tones de material tòxic!

Sigui com sigui, alguna cosa caldrà fer. Més o menys decididament, però el que sigui abans de quedar-se de braços creuats. El delta, i tot el que hi ha al seu voltant, no es pot permetre deixar passar massa temps sense fer res.