L'incident de la Sang Corrupta

El dia tretze de setembre de 2005 va esclatar una nova epidèmia que causava efectes devastadors a les seves víctimes. S'encomanava amb extrema facilitat i en els més febles causava una mort ràpida i segura. Només aquells que tenien una constitució especialment resistent podien esperar sobreviure. Era un agent creat artificialment que havia de mantenir-se en una zona de seguretat aïllada, però que va aconseguir escapar i propagar-se ràpidament. En alguns pobles es podien veure centenars de cadàvers pels carrers i el pànic, no podia ser d'altra manera, es va estendre amb arreu. A les noticies oficials s'hi afegien els rumors que ompliren les noticies a la xarxa creant entre tots encara més confusió. La malaltia es va batejar amb el nom de "la sang corrupta".

I no, no es cap broma. Això va passar de veritat, encara que no va ser al món real, sinó al virtual d'un joc de rol en línia: "World of Warcraft". Els programadors volien afegir una malaltia que afectés als personatges quan entressin a un determinat indret. Però alguns podien fer servir la màgia i teletransportar-se quan ja estaven infectats, de manera que la malaltia es va estendre per tot el joc.

La cosa va tenir el seu ressò, però va representar una oportunitat extraordinària d'analitzar el comportament de la gent durant una epidèmia. Els epidemiòlegs disposen de models matemàtics i moltes eines que els permeten predir més o menys com s'escamparia una malaltia infecciosa. Però no deixen de ser models basats en especulacions i en dades històriques. Sabem molt millor com es comporta un virus que com es comporta la gent en situacions extremes. L'incident de la sang corrupta va permetre analitzar que feien el jugadors en un cas similar al que causaria una pandèmia mortal.

Per exemple, hi havia infectats que, conscients de la seva situació optaven per buscar indrets aïllats. Un comportament assenyat, molt diferent del d'altres que justament aprofitaven per anar a indrets amb molts altres jugadors només per propagar la malaltia. Allò de "si jo he de morir, no serà pas tot sol". Una actitud estúpida, però que no és infreqüent i que en la vida real també s'ha donat en afectats per la SIDA o per altres malalties.

Encara que fos un joc de màgia, existien fets que es podien assimilar a la vida real. La teletransportació vindria a ser com els viatges en avió. Una manera de portar la malaltia a indrets llunyans i molt més de pressa del que era imaginable fa unes dècades. I els mags que podien curar serien l'equivalent al personal sanitari. Alguns anaven a curar altres jugadors, mentre que uns altres es limitaven a esperar temps millors o a aprofitar-se de la feblesa d'alguns per enriquir-se.

Es va poder observar un ventall fantàstic d'actituds humanes, de les més nobles fins les més menyspreables, que amb seguretat es donarien a la vida real, però que en els models matemàtics costen d'introduïr. De manera que es poden aprofitar els mons virtuals dels jocs de rol per comprendre millor com actuaria la societat en situacions similars.

Naturalment cal mirar-se les coses amb precaució. La societat real no està fidelment representada en el món virtual, on la majoria són adolescents mascles amb un perfil social característic. Però tot i així és una bona aproximació, una eina útil pels epidemiòlegs, i ja he trobat que fins i tot s'han fet congressos sobre el tema.

Hi ha qui creu que no es aplicable ja que només es tracta d'un joc. Però això indica que els que opinen així mai s'han deixat atrapar per la màgia del joc virtual.