dijous, de desembre 10, 2009

Mort a l'espai

A Espanya es va estrenar amb el títol de “La última noche de Boris Grushenko”, però el títol original era “Love and death”, o “Amor i mort”. Aquest títol seria un bon resum dels temes centrals de la filmografia de Woody Allen. El sexe i la mort sempre apareixen a les seves obres com a temes al voltant dels quals gira la trama. I posats a imitar-lo una mica, podem seguir amb l’espai. Perquè ahir comentàvem les dificultats i les virtuts del sexe a l’espai i sobretot els problemes de les agencies per afrontar-ho amb una certa normalitat.

Però hi ha un altre tema que també genera problemes ètics importants i que també cal tenir present. La mort dels astronautes enmig d’una missió.

No cal fer-se il·lusions. En la conquista de l’espai, en la colonització de Mart, hi haurà baixes, es produiran accidents, passaran desgràcies, morirà gent. La mort arribarà ràpidament o en una lenta agonia, però segur que abans o després passarà. I que a ningú li agradi parlar del tema no farà canviar les coses.

Quan els antics mariners anaven a descobrir nous mons sabien que part de la tripulació no tornaria. Allò era acceptat com part de la vida i no hi feien gaires escarafalls. Ara sembla que tenim molts més problemes per encarar un fet del que ningú escaparà. I si això passa en una nau espacial, sota la mirada de tota la humanitat, doncs encara ens incomoda més.

Ja hi ha hagut accidents que han costat la vida de diferents astronautes. L’Apol·lo 1, el Challenger, el Columbia en el cas dels americans i altres en el cas dels russos que van ser menys publicitats, però que també van passar. Però en tots aquests casos es va tractar d’un accident sobtat. Una explosió i adéu. No hi havia possibilitat de fer res, d’avortar la missió ni d'intentar una via de fugida.

Però en una missió a Mart les coses seran diferents. En un moment donat la nau encendrà els motors, accelerarà i a partir de determinat punt ja no hi haurà marxa enrere. Passi el que passi hauran d’anar a Mart. Els viatges a l’espai no són com anar en cotxe. Més aviat és com si et llencessin sobre una bala de canó.

Si poc després un astronauta es posa greument malalt és un problema important. Però i si queda en estat vegetatiu? Qui decideix si se’l manté connectat o no? Estarà consumint uns recursos extremadament limitats per la tripulació. Aire, aigua, aliments. I segurament més dels normals. A ningú li agrada plantejar quan es decideix que algú està cínicament mort. A la Terra és un problema ètic difícil. A l’espai pot ser un tema de vida o mort per la resta de tripulants. I aquests protocols d’actuació, haurien d’estar treballats abans d’embarcar-se en el viatge. Si més no, ha d’estar clar qui pren les decisions més dures.

Encara més. Ja es dóna per fet que als astronautes se'ls faria cirurgia preventiva. Per exemple, treure l’apèndix (apendicectomia profilàctica) no sigui cas que algú faci una apendicitis a mig camí. Allà no hi ha possibilitat de baixar a la Terra a operar-te. En realitat no cal anar fins Mart. Un astronauta a la Lluna estarà a més d’una setmana de camí de l’hospital més proper.

Però i altres malalties? Caldria fer anàlisis genètiques als astronautes per descartar els que tinguin facilitat per patir atacs de cor, epilèpsia o qualsevol altra patologia que pugui comprometre la missió? Per principi estic en contra de les anàlisis genètiques d’aquesta mena, però si m’embarco en destí a Mart agrairia tenir garanties que els companys estan realment sans. I que jo també ho estic.

Una altra pel·lícula, GATACCA, en parlava amb menys o més profunditat sobre això i plantejava el problema. Per una probabilitat baixa de patir del cor m’han d’excloure com a astronauta? Naturalment el que costa és definir que és una probabilitat “baixa” o “alta”.

I finalment, si l’astronauta es mor, que fem amb el cadàver? Per alguns és irrellevant, però molts tindran fermes creences religioses i voldran reposar enterrats segons algun ritual precís. Però tampoc hi ha cambres frigorífiques per conservar cossos dins les naus. I anímicament pot ser devastador pels companys. De nou, a ningú li agrada el tema, però pot passar i passarà, de manera que millor tenir clar que cal fer.

A les pel·lícules es fa una cerimònia semblant a la dels vaixells i el cos es fa fora de la nau. Després de tot no deixa de ser el mateix problema que afrontava la marina en temps remots. Però no se si és tant senzill fer fora un cos de la nau. A més, caldria fer-ho amb una certa inèrcia, no fos cas que seguis la trajectòria de la mateixa nau i els tripulants veiessin el cadàver flotant a pocs metres cada vegada que miressin per la finestra.

17 comentaris :

kika ha dit...

doncs els que tinguin fermes creences religioses que no puguin ser triats com a astronautes. i ja està! problema resolt!

per cert, a l'star trek no envien la gent tal qual a l'espai quan es mora. els posen en una capsa i els envien lluny.
l'espai és prou gran com perquè la probabilitat de creuar-lo d'aprop, com per a reconèixer-ho, sigui molt petita, no?

Dan ha dit...

Mmmm. Discriminació per motius religiosos? Crec que no t'acceptaran com a relacions publiques de la NASA.
I la clau en desfer-se del cadàver és justament enviar-lo lluny, sinó seguirà la trajectòria de la nau. però com l'envies lluny? No li pots posar un coet lligat als peus. No es porten coets per alliberar-se de cadàvers a les naus espacials.

Carquinyol ha dit...

A ningú li agrada plantejar quan es decideix que algú està cínicament mort si està cínicament mort es mereix tot el que li passi !!

Ja es dóna per fet que als astronautes se'ls faria cirurgia preventiva... doncs amb cirurgia d'aquesta el problema que comentaves ahir desapareix ràpidament... ;)

si l’astronauta es mor, que fem amb el cadàver?... entrenar a un grup de canibals com a astronautes ho descartem, oi?

Clidice ha dit...

Penso que tenim massa Hollywood en l'imaginari i massa pensament "americà" propietari dels diners. La cursa de l'espai és prou seriosa com per plantejar-se coses com les que diu la Kika, és un nou món i, per tant, són noves regles. Per a mi, algú que vulgui viatjar a l'espai i que es declari creient és una incongruència. Aquesta persona no s'hauria de fer astronauta, senzillament només ha de resar i esperar, ja hi arribarà al cel. No es pot espatllar un viatge que val centenars de milers de milions de pistrincs perquè algú "té idees". Vaja! que hi ha professions en les que no se'n pot tenir. Algú s'imagina un cirurgià operant a cor obert i anar dient: "aix, uix! quin fàstic! ecs! ui! no, jo això no ho toco que li deu fer mal! ai! que em sortirà una pansa!". I si els marines són una penya de cafres animals, als que volten per dalt també els han d'entrenar com cal no? Po ezo.

Alepsi ha dit...

Uhm... Dan... tota aquesta dèria amb el tema de l'espai.. no t'estaràs entrenant per anar-te'n en missió a Mart, no???? xDDDD

El tema de la mort és complicat a tot arreu. Aquí a la terra, que sembla que "el controlem" una mica, ja és chungo... doncs en un ambient que no controlem gens, la cosa se'n pot anar molt de mare.

M'encanta els dilemes ètioc-morals que has plantejat.. donarien per moooooooltes hores de discussió interessantíssima!

Alasanid ha dit...

La veritat és que és un problema greu... Sobretot tenir-hi malalts.

Pel que fa al cadàver jugant amb la conservació del moment lineal el més efectiu és llençar-lo cap enrere de manera que la nau guanyarà un pèl de velocitat i t'assegures que al cap de poc ja no et segueix.

Dan ha dit...

Carquinyol. No se te n'escapa una, mestre! Lo dels canivals quasi que no. (els reavers de "firefly" tampoc)

Clidice. Sospito que ets molt optimista. La conquesta de l'espai la farà gent d'allò més normal, i s'emportaran allà totes les nostres virtuds i miseries. Recorda que el primer que van fer els americans va ser plantar la seva bandera a la Lluna, o recitar fragments de la Biblia.

Alepsi. Dona! ja m'agradaria. pe`ro no. Simplement és el que dius. En canviar el medi ambient, les questions étiques ressalten molt més. I com que aviat deixarà de ser teoria, doncs val la pena recrear.s'hi.

Alasanid. Pero pot ser dificil fer-ho cpa enrera. Allà hi ha els propulsors i no les portes de sortida!

Júlia ha dit...

Sobre el que li deies a l'Alasanid... què millor que morir incinerat? xDD

És realment pesat haver de tenir en compte aquestes coses quan pensem en viatges interplanetaris... a mi, Gattaca em va fer pensar molt i molt sobre totes les conseqüències que portarà la selecció genètica.

Però, al nivell actual, frenètic, de desenvolupament tecnològic, com és que encara no han fet una flota de robots implacables?

Arcangelo ha dit...

Molt bona l'al·lusió a Gattaca!

Pel que fa a la mort en una missió espacial, crec que una solució ben maca i ben poètica ja seria deixar els cadàvers flotant a l'espai. Potser resulta un pèl sòrdid, però si no imagino malament, no es descompondrien. A més, tornant a citar Gattaca, és de l'espai d'on venim i on, almenys els astronautes, sempre han volgut anar.

pol ha dit...

Estic amb el carquinyoli, si la mort per cinisme és minoritària, enguany no col·laboro amb la marató.

Sergi ha dit...

Fas números per fer de conseller de la NASA? Potser si algú d'allà llegeix el teu blog et voldran contractar. Almenys no podran dir que no penses en tot!

Salvador ha dit...

A "Autour de la Lune" de Jules Verne se'ls mor el gos que portaven a la càpsula i el llencen a l'espai. Senzillament obren i tanquen una finestra tan ràpid que no deixen temps per sortir l'aire (!). I després el gos mort els va seguint i el veuen mirant per la finestra.

Dan ha dit...

Julia. Ai! No. Has comés un error típic. En els viatges espacials els motors només estan en marxa al inici del viatge. La resta es fa per pura inèrcia fins al moment de frenar al final. De manera que tampoc seria incinerat.
Una flota de Cylons? Brrrr.

Arcangelo. No, no es descompondrien. Quedarien ben congelats. Realment es la millor opció, però a la nau caldrà tenir previst com fer-ho.

pol. No pateixis, que no hi ha gaire recerca biomèdica sobre aquesta malaltia en concret :-D

Xexu. Ei, ja m'agradaria, ja.

Salvador. Doncs si això passa amb l'astronauta, ha de ser un pel desagradable. Al menys que ens enviïn lluny, com si fóssim una sonda Voyager.

Enric Milà ha dit...

I not only think that we will tamper with mother nature, I think mother nature wants us to.

En el cas d'una mort en missió espacial jo crec que haurien d'impulsar el cadaver perquè entres en l'orbita del sol fins a desintegrarse.

Dan ha dit...

Direcció al Sol? També. Però jo preferiria sortir en direcció a les estrelles.

Enric Mila ha dit...

I què és el sol sinò una estrella????

Dan ha dit...

Estrelles llunyanes. Vull dir molt més llunyanes home!
:-D